Algunos ejemplos de la denuncia de los primeros miembros de las iglesias cristianas sobre la propiedad privada absoluta. Situación social y económica propiciada por el derecho romano, igual que el esclavismo.
Seguir leyendo Hacia la comunión de bienes. Cristianismo comunal.
Estic encantat d’anunciar i recolzar una nova web que es diu «Reconstruir el Comunal. La gestió popular dels recursos». Agraeixo als seus impulsors la confiança dipositada en mi, ja que aquesta web tindrà un apartat sobre el llibre «El comú català» que pròximament sortirà en versió digital i en paper. És importantissim que apareguin espais com aquest, que posin a l’abast de tothom una història que se’ns ha ocultat especialment a Catalunya perquè precisament en la nostra terra es va donar amb molta força la col·lisió de dos forces antagòniques: la cultura comunal contra l’Estat-nació, guardià del capital i els nous receptors del «sagrat dret de propietat», que es va dedicar fins el segle XIX a usurpar els bens comunals i acabar amb els drets comunitaris, així com les formes assembleàries populars catalanes, existents des de l’Edat Mitjana. Les elits de les ciutats més industrials de Catalunya, especialment Barcelona, han posat tots els seus esforços i mitjans al servei de l’amagament d’una part de la nostra historia, per crear un nou mon de gent desarrelada del seu passat i que només reconegui la història dels guanyadors per construir-la i controlar-la segons els seus propòsits i cosmovisió individualista. És responsabilitat nostra desenterrar amb les nostres pròpies mans el passat que els poderosos volen negar-nos.
DATA: 27 de març de 2015
LLOC: Seu del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. (Carrer de les Garrigues, 2 -Boí)
Reflexionar i debatre sobre els beneficis que poden suposar les pastures comunals per al desenvolupament socioeconòmic dels nuclis de població que tradicionalment n’han estat beneficiaris, és l’objectiu principal de la present jornada. Gran part de la ramaderia extensiva catalana pastura en superfícies comunals i per tant, cal que la realitat d’aquests béns comuns s’adapti a les necessitats actuals. Volem posar damunt de la taula la seva situació actual, com ha estat la seva evolució i com s’adapta la seva gestió a la societat actual, tenint en compte que molts d’ells encara es basen en un règim jurídic molt antic, proper a l’Edat Mitjana.
Seguir leyendo Jornada: Els béns comunals. Una aproximació des de la ramaderia extensiva.
Ara que he començat a llegir el llibre “La formació d’una identitat. Una història de Catalunya” de Josep Fontana, m’ha semblat rellevant compartir amb vosaltres un fragment on es destaca el fet que el cristianisme que practicava el camperolat medieval català no era el mateix cristianisme que transmetia l’Església de Roma. La religió dels camperols era de caire pagà, arrelat als cicles de la natura, de fet fins al segle X es troben santuaris pagans. Per exemple, com sortirà al llibre que estic escrivint, l’església romànica de Santa Maria de Finestres a la Garrotxa va ser construïda sobre un santuari pagà al segle X. Tot i que sembla que el paganisme va continuar amb força uns quants segles més:
“Ha estat recentment Robert I. Moore qui ha atacat la llegenda que sosté que el període entre l’any 1000 i el 1250 va estar marcat a Europa per la guerra de l’Església i dels poders seculars que tenia com a aliats contra una sèrie d’heretgies i dissidències – càtars, templers … – els partidaris de les quals van ser exterminats a sang i foc en nom de la puresa de la fe. Els cultivadors de la història del catarisme han contribuït per la seva banda a reforçar el mite, construint una mena d’església dels càtars antagònica a la de Roma – oblidant que a Occitània no hi va haver mai més enllà de mil cinc-cents a dos mil «perfectes»-, en comptes d’explorar les realitats d’una societat on, havent-se retirat els clergues i lletrats als monestirs, la fe dels camperols era en mans d’uns capellans incultes1 que s’adaptaven a les creences i les idees populars, impregnades encara de «paganisme» (en el sentit literal de «religió dels camperols»2).
La cacera de bruixes i bruixots va ser un fenomen que es va produir a Europa entre finals del segle XV i mitjans del segle XVIII. Com diu la medievalista Regine Pernoud, no va ser fins finals de l’Edat Mitjana quan es comencen a donar els primers processos i el seu gran apogeu va ser en les èpoques de l’Humanisme, el Renaixement i la Revolució Científica. I com mostra l’historiador Agustí Alcoberro, els territoris que inicien la cacera són també les puntes de llança del capitalisme primigeni. La profesora Silvia Federici, en el seu llibre “El Caliban i la Bruixa”, explica que així com els historiadors han vist clarament que pràctiques com els tancaments de terres van ser essencials pel progrés del capitalisme, obliden el paper que va tenir la caça de bruixes i la nova legislació que volia controlar el procés de reproducció biològica, així com crear un nou tipus de família, situant el cos de les dones sota la tutela de l’Estat per la reproducció de la força de treball i de la força militar.
– El movimiento bagauda: revolución campesina contra el imperio romano –
Fragmento del tratado De gubernatione Dei de Salviano de Marsella. Testimonio de la decadencia del Bajo Imperio Romano. El imperio que cayó por sus vicios, por su extrema inmoralidad.
"Nuestras desgracias, nuestras debilidades, nuestras ruinas y cautividades, la pena que constituye una servidumbre sin tregua, son testimonio de un mal servidor y de un buen señor. ¿Porqué un mal servidor? porque con toda evidencia yo sufro, al menos en parte, lo que merezco. ¿Porqué un buen señor? porque él nos muestra lo que merecemos y sin embargo no nos lo inflinge. El prefiere corregirnos con un castigo pleno de clemencia y de benignidad, antes que hacernos perecer. Nosotros, si se mira en relación a nuestros crímenes, somos dignos del suplicio de la muerte; pero él, inclinándose más a la misericordia que a la severidad, quiere reformarnos por la moderación de una sanción clemente, más bien que destruirnos con el golpe de una justa represión…
Seguir leyendo El imperio que cayó por sus vicios, por su extrema inmoralidad
Dos formas de explicar un mismo suceso, una para chavales de quince años que la reciben con actitud acrítica y de forma masiva en las escuelas y otra de un libro que la mayoría de ellos no leerá en su vida:
Seguir leyendo La destrucción del pasado es tal vez el mayor de todos los crímenes (Simone Weil)
Un aspecte que es fa palpable quan estudies la Catalunya medieval és la clara fragmentació del poder: el poder popular, el poder senyorial (laic i eclesiàstic) i el poder reial o comtal, en contrast amb el que es dona després del sorgiment dels règims liberals on el poder popular no és reconegut i és substituït per un únic poder que diu representar al poble.
Els refranys són sentències breus de la saviesa popular en temps que la tradició oral era l’eina per transmetre el coneixement de generació a generació i que en algun punt de la història van ser plasmats en un mitjà escrit. Conèixer-los és una forma més d’intentar comprendre com pensaven els nostres avantpassats, també és important per apreciar els conflictes que es van donar entre diferents grups socials o partidaris de diferents ideologies.
El que queda del castell de València d’Àneu. Imatge presa el juny d’aquest any un dia molt plujós. Segons conversa amb el sagristà de l’església de Sant Andreu de Valencia d’Àneu, a l’esplanada des de la qual es va fer aquesta fotografia es reunien en assemblea tots els veïns de les Valls d’Àneu, és el que es denominava la Bassa Morta.
Que hi va haver terres comunals a Catalunya des de l’Edat Mitjana és una afirmació que avui ningú en el seu sa judici podria posar en dubte. Com ja vam veure en un anterior article han arribat fins als nostres dies innombrables documents que posen de manifest els litigis en defensa del comunal entre les comunitats rurals i els senyors jurisdiccionals. S’han donat episodis no només contra els senyors, també contra individus de la comunitat que es van apropiar de terres que eren comunals. Aquesta apropiació s’aconseguia normalment gràcies al suport que aconseguien de la Intendència i la Reial Audiència de Barcelona mitjançant bans que imposaven penes a aquells que fessin ús del dret immemorial d’empriu que tenien els veïns sobre aquestes terres. Seguir leyendo A toc de campana