A toc de campana

El que queda del castell de València d’Àneu. Imatge presa el juny d’aquest any un dia molt plujós. Segons conversa amb el sagristà de l’església de Sant Andreu de Valencia d’Àneu, a l’esplanada des de la qual es va fer aquesta fotografia es reunien en assemblea tots els veïns de les Valls d’Àneu, és el que es denominava la Bassa Morta.

Que hi va haver terres comunals a Catalunya des de l’Edat Mitjana és una afirmació que avui ningú en el seu sa judici podria posar en dubte. Com ja vam veure en un anterior article han arribat fins als nostres dies innombrables documents que posen de manifest els litigis en defensa del comunal entre les comunitats rurals i els senyors jurisdiccionals. S’han donat episodis no només contra els senyors, també contra individus de la comunitat que es van apropiar de terres que eren comunals.  Aquesta apropiació s’aconseguia normalment gràcies al suport que aconseguien de la Intendència i la Reial Audiència de Barcelona mitjançant bans que imposaven penes a aquells que fessin ús del dret immemorial d’empriu que tenien els veïns sobre aquestes terres.

El empriu era el dret que tenia una comunitat d’utilitzar col·lectivament uns béns, normalment pastures i boscos. És una norma del dret consuetudinari català documentat des de l’Alta Edat Mitjana i que figura per escrit en el Usatge 72 Stratae de 1283, però que existia molt abans. Aquest text disposava que “Stradas e vias públicas, e ayguas corrents; fonts vivas, prats e pasturas qui son fundadas en aquesta terra, son de las potestats; no que ho hajan per alou, en ho tengan en domini, mas que tots temps SIEN A EMPRIU DE LURS POBLES, sens tot contrast e sens servici sabut.” . Aquest Usatge indicava que l’ús d’aquests béns comunals havia de ser posat en pràctica segons el costum local de cada poble i que no podia estar regulat per una norma general ja que cada poble tenia les seves particularitats. La propietat privada absoluta i individual no existia a l’edat mitjana, aquesta es donava en el dret romà i no va retornar a ser imposada al poble fins a les revolucions burgeses. Durant l’Edat Mitjana les comunitats es regien pel seu dret consuetudinari, és a dir pels seus usos i costums locals, i els béns podien ser de propietat familiar (no confondre amb propietat individual), de caràcter col·lectiu o de nua propietat, és a dir un senyor podia ser el propietari però no ostentava la possessió que era de les comunitats pel dret d’usdefruit o empriu.

Així com el comunal és una realitat irrebatible en la història de Catalunya, l’estudi historiogràfic no es pronuncia de forma tan prolífica sobre les formes de govern populars, tot i que el Usatge 72 Stratae dóna pistes sobre això quan indica que la gestió dels comunals queda circumscrita al costum de la comunitat i no a un poder senyorial o comtal. El concepte de costum de l’Edat Mitjana cal tenir-ho en compte, ja que així com els Estats-Nació actuals adrecen a la població a partir del seu dret positiu, en l’Edat Mitjana eren els costums, creats per les comunitats, els que determinaven el seu propi dret consuetudinari, sent comunitats més responsables del seu propi present i futur, en comparació amb les masses de la modernitat. Una frase de Joaquín Costa, historiador aragonès estudiós del dret consuetudinari, pot aclarir aquesta qüestió, “els costums no neixen de les lleis, sinó al contrari, que les bones lleis s’engendren dels bons costums. “

En l’última trobada que vaig tenir amb Félix Rodrigo Mora ja em va comentar que el primer era esbrinar si hi va haver comunal a Catalunya perquè on hi ha comunal sempre hi ha una gestió del mateix on intervé tota la comunitat de veïns en assemblea. La politòloga nord-americana Elinor Nostrom, premi nobel d’economia el 2009 pel seu estudi de la gestió dels comunals en moltes parts del món, aporta vuit condicions coincidents que es donen en la gestió dels béns comunals, entre elles indica que les normes d’ús s’adapten a les circumstàncies del lloc i que els usuaris del comunal són els que creen, decideixen i apliquen les normes de gestió d’aquests recursos, sense intervenció estatal.

L’historiador Josep Maria Font i Rius tracta en algun dels seus llibres de forma breu l’existència de l’Assemblea General dels Veïns i les universitas com  “totalitat, la comunitat dels habitants d’un lloc, hi hagi o no establert en el mateix uns òrgans o règim de govern “, però és en el llibre” Els bens comunals i la gestió del territori al Pirineu Català “, un dels últims llibres als quals he tingut accés basat en un seminari sobre béns comunals, on estic coneixent alguns detalls sobre aquesta organització política en relació amb el comunal. El Doctor en Història Moderna Josep M. Bringué i Portella, que és autor d’alguns llibres sobre el Pallars relacionats amb els béns comunals, va mencionar en aquest seminari que els béns comunals del passat medieval al Pallars es sustentaven en un model d’usos tradicionals que s’articulava en un sistema de drets i una imbricació de relacions i solidaritats col·lectives molt forta. Aquest sistema es recolzava en tres pilars bàsics. Un d’aquests pilars era l’existència d’una potent organització política pròpia, que era autònoma i lliure del poder senyorial i en la qual intervenien tots els veïns. Aquestes institucions comunals no només intervenien en la gestió de l’explotació comunal dels boscos i pastures per garantir la igualtat d’accés, sinó que controlaven l’organització i la gestió d’un conjunt de mitjans de producció comunitaris com els molins, forns, fleques, molines, etc i serveis públics com la taverna, la tenda, la carnisseria o serveis relacionats amb la salut i la cultura.

Segons el lloc les assemblees de veïns o reunió de la comuna es convocàvem a toc de campana, en altres amb el so de corn o trompeta, o bé per via fos. El punt de reunió també variava, era l’acostumat en cada lloc, en general al cementiri, a la sagrera o en plaça comuna a fora del castell, i, en indrets marítims, a la platja o a la torre o força.  Per exemple en el cas del Pallars, la Vall d’Àneu havia tingut un govern propi, similar a l’existent a la Vall d’Aran i les altres valls pirinenques properes (Vall Ferrera, Vall de Cardós i Vall de Boí), que tenia la seu civil a Esterri d’Àneu. Era regit per “el conceil general de la vall d’Àneu” (Bon Consell), una institució de govern col·lectiu i democràtic, format pels veïns de les cases de les diferents parròquies de la vall, que es reunia a la Bassa Morta de València d’Àneu. Els habitants de les Valls no havien de pagar censos sobre les terres de cultiu a cap senyor, ni estaven sotmesos a servitud sobre les pastures i boscos. Els homes de les valls gaudien del seu ús sense pagar res, així com d’altres béns comunals com els molins.

Aquest sistema es va anar enfonsant quan el nou Estat liberal al segle XIX va imposar un nou model de domini i explotació dels antics béns comunals, que va separar a les institucions locals de la comunitat de veïns i que va donar com a resultat la municipalització dels béns comunals i el control creixent de l’Estat sobre ells.

Referències:

  • Elinor Ostrom, premi Nobel d’Economia 2009 pel seu estudi sobre la gestió del comunal
  • Ponencia “De l’antic règim a la societat contemporania: un llarg procés historic”. “Els béns comunals al Pallars Sobirà en el seu context històric”. (Josep M. Bringué i Portella). Actes del Seminari “Què en farem dels comunals”. Sort, maig de 2002.
  • “Estudis sobre els drets i institucions locals en la Catalunya medieval” (Josep Maria Font i Rius)
  • “Dret consuetudinari i Economia Popular d’Espanya ( Tom I )” (Joaquín Costa)
Esta entrada fue publicada en Una història oblidada. Guarda el enlace permanente.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.