Estic encantat d’anunciar i recolzar una nova web que es diu «Reconstruir el Comunal. La gestió popular dels recursos». Agraeixo als seus impulsors la confiança dipositada en mi, ja que aquesta web tindrà un apartat sobre el llibre «El comú català» que pròximament sortirà en versió digital i en paper. És importantissim que apareguin espais com aquest, que posin a l’abast de tothom una història que se’ns ha ocultat especialment a Catalunya perquè precisament en la nostra terra es va donar amb molta força la col·lisió de dos forces antagòniques: la cultura comunal contra l’Estat-nació, guardià del capital i els nous receptors del «sagrat dret de propietat», que es va dedicar fins el segle XIX a usurpar els bens comunals i acabar amb els drets comunitaris, així com les formes assembleàries populars catalanes, existents des de l’Edat Mitjana. Les elits de les ciutats més industrials de Catalunya, especialment Barcelona, han posat tots els seus esforços i mitjans al servei de l’amagament d’una part de la nostra historia, per crear un nou mon de gent desarrelada del seu passat i que només reconegui la història dels guanyadors per construir-la i controlar-la segons els seus propòsits i cosmovisió individualista. És responsabilitat nostra desenterrar amb les nostres pròpies mans el passat que els poderosos volen negar-nos.
Archivo de la categoría: Una història oblidada
No som bastards de l’elit, som espurnes de la història dels pobles.
Jornada: Els béns comunals. Una aproximació des de la ramaderia extensiva.
DATA: 27 de març de 2015
LLOC: Seu del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. (Carrer de les Garrigues, 2 -Boí)
Reflexionar i debatre sobre els beneficis que poden suposar les pastures comunals per al desenvolupament socioeconòmic dels nuclis de població que tradicionalment n’han estat beneficiaris, és l’objectiu principal de la present jornada. Gran part de la ramaderia extensiva catalana pastura en superfícies comunals i per tant, cal que la realitat d’aquests béns comuns s’adapti a les necessitats actuals. Volem posar damunt de la taula la seva situació actual, com ha estat la seva evolució i com s’adapta la seva gestió a la societat actual, tenint en compte que molts d’ells encara es basen en un règim jurídic molt antic, proper a l’Edat Mitjana.
Seguir leyendo Jornada: Els béns comunals. Una aproximació des de la ramaderia extensiva.
La religió dels camperols (Josep Fontana)
Ara que he començat a llegir el llibre “La formació d’una identitat. Una història de Catalunya” de Josep Fontana, m’ha semblat rellevant compartir amb vosaltres un fragment on es destaca el fet que el cristianisme que practicava el camperolat medieval català no era el mateix cristianisme que transmetia l’Església de Roma. La religió dels camperols era de caire pagà, arrelat als cicles de la natura, de fet fins al segle X es troben santuaris pagans. Per exemple, com sortirà al llibre que estic escrivint, l’església romànica de Santa Maria de Finestres a la Garrotxa va ser construïda sobre un santuari pagà al segle X. Tot i que sembla que el paganisme va continuar amb força uns quants segles més:
“Ha estat recentment Robert I. Moore qui ha atacat la llegenda que sosté que el període entre l’any 1000 i el 1250 va estar marcat a Europa per la guerra de l’Església i dels poders seculars que tenia com a aliats contra una sèrie d’heretgies i dissidències – càtars, templers … – els partidaris de les quals van ser exterminats a sang i foc en nom de la puresa de la fe. Els cultivadors de la història del catarisme han contribuït per la seva banda a reforçar el mite, construint una mena d’església dels càtars antagònica a la de Roma – oblidant que a Occitània no hi va haver mai més enllà de mil cinc-cents a dos mil «perfectes»-, en comptes d’explorar les realitats d’una societat on, havent-se retirat els clergues i lletrats als monestirs, la fe dels camperols era en mans d’uns capellans incultes1 que s’adaptaven a les creences i les idees populars, impregnades encara de «paganisme» (en el sentit literal de «religió dels camperols»2).
La cacera de bruixes i bruixots a Catalunya
La cacera de bruixes i bruixots va ser un fenomen que es va produir a Europa entre finals del segle XV i mitjans del segle XVIII. Com diu la medievalista Regine Pernoud, no va ser fins finals de l’Edat Mitjana quan es comencen a donar els primers processos i el seu gran apogeu va ser en les èpoques de l’Humanisme, el Renaixement i la Revolució Científica. I com mostra l’historiador Agustí Alcoberro, els territoris que inicien la cacera són també les puntes de llança del capitalisme primigeni. La profesora Silvia Federici, en el seu llibre “El Caliban i la Bruixa”, explica que així com els historiadors han vist clarament que pràctiques com els tancaments de terres van ser essencials pel progrés del capitalisme, obliden el paper que va tenir la caça de bruixes i la nova legislació que volia controlar el procés de reproducció biològica, així com crear un nou tipus de família, situant el cos de les dones sota la tutela de l’Estat per la reproducció de la força de treball i de la força militar.
L’autogovern dels pobles i els costums
Un aspecte que es fa palpable quan estudies la Catalunya medieval és la clara fragmentació del poder: el poder popular, el poder senyorial (laic i eclesiàstic) i el poder reial o comtal, en contrast amb el que es dona després del sorgiment dels règims liberals on el poder popular no és reconegut i és substituït per un únic poder que diu representar al poble.
El refranyer perdut
Els refranys són sentències breus de la saviesa popular en temps que la tradició oral era l’eina per transmetre el coneixement de generació a generació i que en algun punt de la història van ser plasmats en un mitjà escrit. Conèixer-los és una forma més d’intentar comprendre com pensaven els nostres avantpassats, també és important per apreciar els conflictes que es van donar entre diferents grups socials o partidaris de diferents ideologies.
A toc de campana
El que queda del castell de València d’Àneu. Imatge presa el juny d’aquest any un dia molt plujós. Segons conversa amb el sagristà de l’església de Sant Andreu de Valencia d’Àneu, a l’esplanada des de la qual es va fer aquesta fotografia es reunien en assemblea tots els veïns de les Valls d’Àneu, és el que es denominava la Bassa Morta.
Que hi va haver terres comunals a Catalunya des de l’Edat Mitjana és una afirmació que avui ningú en el seu sa judici podria posar en dubte. Com ja vam veure en un anterior article han arribat fins als nostres dies innombrables documents que posen de manifest els litigis en defensa del comunal entre les comunitats rurals i els senyors jurisdiccionals. S’han donat episodis no només contra els senyors, també contra individus de la comunitat que es van apropiar de terres que eren comunals. Aquesta apropiació s’aconseguia normalment gràcies al suport que aconseguien de la Intendència i la Reial Audiència de Barcelona mitjançant bans que imposaven penes a aquells que fessin ús del dret immemorial d’empriu que tenien els veïns sobre aquestes terres. Seguir leyendo A toc de campana
La defensa dels béns comunals a Catalunya
Durant molt de temps el discurs acadèmic que ens havia arribat sobre la societat rural a Catalunya des de l’Edat Mitjana es reduïa a la idea d’un individualisme agrari etern, primer en la forma dels anomenats «franc alous», posteriorment amb la Catalunya dels masos, on no semblaven tenir cabuda els béns comunals. Aquesta idea sembla que va sorgir pel poc comunal que va ser desamortitzat en contrast amb les desamortitzacions més importants en altres territoris de la península ibèrica, donant a entendre que el comunal va ser l’excepció a Catalunya i que la norma va ser la propietat individual. Un altre aspecte del qual hi ha pocs estudis és el de l’existència del govern local per assemblees veïnals a Catalunya. En aquells llocs on va existir el comunal s’han donat aquestes formes de govern, per exemple els antics consells oberts dels pobles de Castella i comunitats del nord de la península ibèrica tenien entre les seves responsabilitats l’establiment de les normes sobre els béns comunals que havien de respectar tots els membres de la comunitat. De fet el comunal és conseqüència de les societats on l’esperit de comunitat és forta, on hi ha la ajuda mútua com a element sustentador del grup familiar i veïnal. Seguir leyendo La defensa dels béns comunals a Catalunya
Un estudi encara pendent sobre els pobles catalans
El 1974 el filòsof basc Xabier Zubiri va donar una conferència sobre les tres dimensions de l’ésser humà. La seva tesi desenvolupava que l’ésser humà és individual, social i històric. Les dues primeres dimensions estan clarament influenciades per la història, pel que pot dir-se que l’ésser humà és un animal històric, que com afirma la medievalista Régine Pernoud: «el lloc que ocupa en el temps és tan important per a l’ésser humà com el que ocupa en l’espai, i aquesta curiositat natural que tothom sent respecte els seus orígens, la seva família, els seus pares, i fins i tot els seus avantpassats, és tan legítima, tan justificada com la del metge que interroga el seu pacient no només sobre les malalties de la infància, sinó també sobre les condicions de vida i de mort dels seus pares». Seguir leyendo Un estudi encara pendent sobre els pobles catalans
Sobre l’article Diada 2013 del bloc de Félix Rodrigo Mora
Article «DIADA 2013: LA REVOLUCIÓ INTEGRAL ÉS EL MARC NECESSARI DE L’ALLIBERAMENT NACIONAL DE CATALUNYA» al bloc de Félix Rodrigo Mora.
Gràcies per l’article Félix, estic d’acord amb el mateix, pero m’agradaria parlar de dos punts que crec que caldria precisar.
Seguir leyendo Sobre l’article Diada 2013 del bloc de Félix Rodrigo Mora