El refranyer perdut

Els refranys són sentències breus de la saviesa popular en temps que la tradició oral era l’eina per transmetre el coneixement de generació a generació i que en algun punt de la història van ser plasmats en un mitjà escrit. Conèixer-los és una forma més d’intentar comprendre com pensaven els nostres avantpassats, també és important per apreciar els conflictes que es van donar entre diferents grups socials o partidaris de diferents ideologies.

Buscant en el refranyer català sobre el comunal i el comú per la meva sorpresa només he trobat per ara referències negatives, pròpies del pensament liberal i individualista. Sorpresa perquè una vegada conegut el conflicte que va existir pel comunal entre les comunitats rurals (el 90% de la població al segle XIX), els estatalistes i els individualistes, esperava un refranyer més divers en postures. Hi ha la possibilitat que el refranyer que ha arribat per escrit fins als nostres dies sigui el que ha interessat que arribés, per allò que la història l’escriuen els vencedors. Passo a transcriure a continuació alguns dels refranys que he trobat:

  • Bèstia de comú, no és de ningú.
  • Al criat del comú, no li paga ningú.
  • Lo que és del comú, no és de ningú.
  • Obra de comú, obra de ningú.
  • Ovelles de molts el llop se les menja.
  • Qui fa el bé al comú, no el fa a ningú.
  • Qui serveix al comú, no serveix a ningú

Tots aquests refranys donen a entendre que les obres comunals no solen ser ateses amb interès perquè ningú es considera propietari i que els béns del comú al no tenir un individu directament interessat en tenir cura es perden fàcilment. És la forma de pensament liberal que va portar a les desamortitzacions i justament és la que va deixar plasmada l’ecologista Garrett Hardin en el seu article «La tragèdia dels béns comunals» publicat a la revista Science el 1968. Hardin assegurava que s’està utilitzant el planeta com un bé comunal i que quan els recursos no són de ningú es corre el perill que siguin sobreexplotats, per la qual cosa proposava, entre altres mesures, un control de la natalitat estricte i imposat pels Estats per salvar-nos del que ell considerava un holocaust ambiental.

Aquesta argumentació és la que han donat durant anys els partidaris que fos l’Estat i el mercat els que gestionessin el bens comunals i comuns. Exigien que s’establissin drets de propietat protegits pels Estats i polítiques racionalitzadores en l’ús dels recursos.

El que passa és que, com es dóna amb els refranys que he mostrat abans, els crítics estatalistes i individualistes confonen – no sé si de manera interessada – els béns comunals amb els béns sense cap regulació, on l’accés al recurs és lliure i mancat de una consciència de conservació dels mateixos. Investigadors com Elinor Nostrom i Felix Rodrigo Mora, mostren que aquelles comunitats on van existir els béns comunals van implementar normes per racionalitzar l’aprofitament, a més aquestes normes s’establien de forma democràtica, amb la intervenció en assemblees de tots els usuaris del comunal i amb la intenció clara que la distribució de l’aprofitament fos el més equitativa possible.

En el que alguns anomenen Espanya aquest debat es va donar entre l’eficàcia de l’Estat i les comunitats camperoles per gestionar el comunal. Debat que, moltes vegades acompanyat per la força de les armes i d’altres estratègies per desarticular el comunal, el van acabar guanyant els primers. Els sistemes tradicionals agrosilvopastorals, considerats com un anacronisme incòmode, van ser aniquilats i es va passar a una explotació comercial dels recursos naturals garantida pels poders estatals segons els requeriments del sector militar i industrial. Els recursos del comunal es van convertir en mercaderies amb un valor de mercat que havien d’entrar dins de la planificació estatal per al seu creixement econòmic i de poder enfront d’altres estats.

Actualment ja es donen estudis que demostren que les comunitats camperoles van gestionar els seus recursos mitjançant les seves pròpies ordenances locals, manifestant una eficàcia i consciència de protecció dels recursos per a les futures generacions, lluny de la barbàrie destructora que se’ls atribueix. En el cas de les comunitats de muntanya pirinenques del passat alguns estudis mostren que van ser individus amb un fort compromís de compartir el futur, pel que va ser decisiu per a ells mantenir la cohesió com a grup. Les seves taxes de consum van ser baixes perquè van ser conscients que els seus fills i néts heretarien la terra que deixessin ells.

Esperem que igual que tenim els refranys que recolzen els arguments de la «tragèdia dels comunals», surtin a la llum també els que es donaven abans de la «tragèdia dels tancaments».

Referències:

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.