La religió dels camperols (Josep Fontana)

Camperols

Ara que he començat a llegir el llibre “La formació d’una identitat. Una història de Catalunya”  de Josep Fontana, m’ha semblat rellevant compartir amb vosaltres un fragment on es destaca el fet que el cristianisme que practicava el camperolat medieval català no era el mateix cristianisme que transmetia l’Església de Roma. La religió dels camperols era de caire pagà, arrelat als cicles de la natura, de fet fins al segle X es troben santuaris pagans. Per exemple, com sortirà al llibre que estic escrivint, l’església romànica de Santa Maria de Finestres a la Garrotxa va ser construïda sobre un santuari pagà al segle X. Tot i que sembla que el paganisme va continuar amb força uns quants segles més:

“Ha estat recentment Robert I. Moore qui ha atacat la llegenda que sosté que el període entre l’any 1000 i el 1250 va estar marcat a Europa per la guerra de l’Església i dels poders seculars que tenia com a aliats contra una sèrie d’heretgies i dissidències – càtars, templers … – els partidaris de les quals van ser exterminats a sang i foc en nom de la puresa de la fe. Els cultivadors de la història del catarisme han contribuït per la seva banda a reforçar el mite, construint una mena d’església dels càtars antagònica a la de Roma – oblidant que a Occitània no hi va haver mai més enllà de mil cinc-cents a dos mil «perfectes»-, en comptes d’explorar les realitats d’una societat on, havent-se retirat els clergues i lletrats als monestirs, la fe dels camperols era en mans d’uns capellans incultes1 que s’adaptaven a les creences i les idees populars, impregnades encara de «paganisme» (en el sentit literal de «religió dels camperols»2).

Tot plegat cal associar-ho a l’anomenada «reforma gregoriana», iniciada pel papa Gregori VII (1073-1085), que estava encaminada a crear una Església completament sotmesa al poder del Papa, a través de la creació del col·legi cardenalici i de la celebració de concilis en què els bisbes es reunien amb el pontífex per prendre acords de validesa universal. El canvi fonamental d’aquesta reforma era el que negava als laics qualsevol intervenció en la vida eclesiàstica, la qual cosa portaria a un enfrontament directe amb l’Imperi, en negar el Papa a les autoritats civils el dret a investir clergues o a nomenar bisbes. Al mateix temps s’establia un major control sobre els sacerdots – insistint, per exemple, en l’obligació del celibat, per tal d’evitar que els seus fills heretessin oficis i béns eclesiàstics – i es procurava convertir la parròquia en el centre de la vida dels cristians, subjectes ara a noves normes de regulació dels costums, per exemple respecte als matrimonis.

Moore sosté que la lluita contra l’heretgia era una gran mentida, destinada a disfressar la realitat d’una guerra en què s’aliaven els nous poders civils en formació i les minories lletrades eclesiàstiques per penetrar en les comunitats locals i destruir la seva independència i la seva cultura – les seves formes pròpies de practicar la religió i d’organitzar les seves vides – a fi de subjectar-les al poder sobirà i a la vigilància de l’Església.

D’aquesta manera es van trobar atrapats en les xarxes del que es qualificava com heretgia clergues que desitjaven una Església més pura i més pobra, camperols que es resistien als delmes i a les noves carregues reials, i ciutadans que condemnaven l’aliança de la jerarquia eclesiàstica amb les oligarquies urbanes, determinada únicament per la cobdícia, perquè, com denunciava en els seus versos el trobador Pere Cardenal, «ni el milà ni el voltor senten tan de pressa la carn pudent com els clergues i els predicadors flairen on està la riquesa».

El drama de la batalla de Muret (1213), en què el mateix rei Pere va rebre la mort en intentar enfrontar-se a aquesta croada sanguinària – que assoliria nivells de salvatgisme extrem, amb matances «com mai no s’havien vist a Europa fins aquell temps», mentre s’arruïnava als camperols «cremant collites, arrencant arbres i destruint edificis i rescloses»-, no va ser més que l’avançament de l’aliança de l’Església de Roma amb la corona de França3, que conduiria setanta anys més tard a una nova croada, aquesta dirigida directament contra Catalunya i amb objectius estrictament polítics.” (Josep Fontana, 2014)

1= Nota de l’escriba: incultes en el sentit de illetrats, però cultivats en la saviesa de la tradició oral popular.
2= Nota de l’escriba: paganisme prové de pagus en llatí, que porta diferents significats com camp o la gent del camp. El mot pagès te com origen directe la paraula llatina pagus, per això paganisme es la religió dels camperols, que era molt local i heterogènia, lligada als cicles naturals i a les tradicions del lloc. El cristianisme dels camperols era un cristianisme pagà, arrelat a la terra.
3= la lluita contra l'heretgia albinesa era el pretext per encobrir l'empenta expansiva dels senyors francesos, que comptaven amb el suport de l'Església. (Josep Fontana, 2014)

Un comentario sobre “La religió dels camperols (Josep Fontana)”

  1. Estoy contenta de haber podido leer y comprender lo que dice este artículo sobre un tema que me ha interesado bastante. El alineamiento de las fuerzas de entonces y las de hoy no ha cambiado, en definitiva, pero a lo mejor con este Francisco logramos avanzar algo en ponerle fin a un cristianismo traidor a las principales enseñanzas de ese Cristo en que nos obligan a creer, para algunas cosas, y a desobedecer para otras. El gesto de echar a los mercaderes del dinero del templo es fundamental. Sin ese paso seguiremos en las mismas… pienso. Gracias, David, de nuevo! Y FELIZ TODO… ALEGRÍA, JOIE… JOY!!

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.