Defensem el Castell de Bellvís

Aquest serà el primer article que faci sobre el castell de Bellvís del barri de La Torrassa des del setembre del 2009, fa quasi deu anys. D’ençà que vaig deixar d’escriure han passat coses importants, però sobretot que s’està construint un moviment veïnal molt fort en defensa del patrimoni de l’Hospitalet de Llobregat en general i com no, també del castell amb el grup Defensem el Castell de Bellvís en el qual col·labora molta gent, també el meu pare Rafael Algarra, que va néixer en aquesta casa, que en època contemporània va deixar de ser un castell i va convertir-se en una masia anomenada La Torrassa i per tant va donar nom al barri.

Recapitulant una mica el que vaig explicar en els anteriors articles, se sospita des del segle X l’existència d’un castell sobre el talús que separa el Samontà de la Marina, en la zona que s’anomenava la muntanya que es correspondria amb l’actual barri de La Torrassa. Tot i que la primera documentació data del segle XII. Des del castell es dominava tant les terres baixes, albirant el camí reial, com el pas per les terres altes. Les primeres referències dels senyors de Bellvís a La Torrassa daten del segle XII amb el Guillem (1188) i el Pere de Bellvís (1194). Després tenim el Bernat de Bellvís des del 1236 al 1264 com a noble valencià que va morir l’any 1300 i va deixar totes les seves propietats al seu fill Guillem, que com era menor d’edat, el pare havia escollit com a tutors el seu germà, Pere de Bellvís, canonge de la Seu de Barcelona i Bernat Desclapers, cavaller valencià.

El senyoriu de la Cartoixa de Montalegre és el successor de Guillem de Bellvís, que va vendre els drets dels delmes de la Casa de Bellvís el 1327 i va morir aquell mateix any rebent sepultura en Xàtiva i l’hereu, el seu fill Pere, va morir l’any 1336. Tot i que apareixen altres Bellvís per La Torrassa durant el segle XIV sembla que del llinatge de Bellvís a partir d’aquest segle queda només la branca valenciana, com a baronia de Bèlgida.

I de l’època contemporània, vaig saber que els coneguts constructors, els germans Romaní i el Climent Mas, van ser els últims propietaris del segle XIX de la casa i que la van vendre el 1902.

Això seria un resum molt resumit del que explicava en els articles sobre el castell, pel que fa a la part dels propietaris. Però d’aquella època hi ha alguna informació que vaig saber més tard i que mai vaig publicar. Per exemple, del dia que vaig anar al registre de la propietat tinc la llista de tots els propietaris del segle XX, abans de passar a ser de l’Ajuntament. L’última propietària va ser la Carme Pinto i Valls, dona de l’agent de comerç i home de negocis Josep Porta i Sala, que va deixar en herència a la seva esposa la casa de La Torrassa l’any 1983. Carme Pinto va morir l’any 1998 sense hereus ni testament, però amb una fortuna de 12 milions d’euros. Tenia immobles a Lleida, Barcelona i l’Hospitalet de Llobregat. Quan no hi ha hereus, per llei es declara hereva la Generalitat de Catalunya amb la finalitat de destinar aquesta fortuna a entitats de caràcter benèfic i social. Un d’aquests immobles era la Casa de La Torrassa i al registre s’indica una venda del domini vigent de la Generalitat a l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat l’any 2003 (no crec que un ajuntament es pugui catalogar com una entitat de caràcter social ni tinc clar si la llei permet fer operacions de compravenda en aquestes circumstàncies). El 2008 es van trobar les restes del castell, però tot i que va ser declarat com a bé cultural d’interès nacional, el seu estat actualment és lamentable i per això ha sorgit un moviment veïnal de defensa del castell molt potent que reclama la seva protecció.

També vaig saber que els tres coneguts socis constructors havien comprat la casa a un tal Joan Badia al segle XIX, però no he trobat informació d’aquesta persona ni quan va produir-se la venda.

I tornant a segles anteriors, de la Cartoixa de Montalegre tenim el capbreu del delme de la casa de Bellvís que es troba a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, el qual vaig visitar fa anys per consultar-lo i allà es trobava la llista de molts pagesos de Santa Eulàlia de Provençana que pagaven el delme. Aquest document no estava datat però en l’arxiu em van dir que per la lletra es podia datar del segle XV. Podeu trobar la seva referència al web Pares buscant per les paraules Montalegre i Bellvís

També tenim a l’Arxiu Parroquial de Santa Eulàlia de Mèrida un document de finals del segle XVII en el qual apareix la divisió en taulats (una mena de divisió en barris) de l’Hospitalet de Llobregat. El document és el «APLH, Caixa Carnisseria, Taulats, Límits parròquia. Carpeta taulats s. XVII.», en el qual apareix «lo taulat del Collblanc y Castell de Bellvís ques del camí real fins al camí de dalt y de la riera blanca fins el caminet qui va a la pessa den Famades dels torrent gornal y baxa fins al camí real entre la pessa de Joan Pineda de Pons y de Polvora». És a dir, l’actual barri de Collblanc-La Torrassa ja existia com a tal el segle XVII.

Altres rastres del castell de Bellvís, els podem trobar per exemple en el treball que va publicar l’any 2015 l’arquitecta i historiadora de l’art Marta Piera González, a partir de l’estudi que va fer d’un capbreu de delme o dècima del període 1748-1758 que va localitzar a l’Arxiu Històric de Protocols de Barcelona. En aquest capbreu s’esmenta el «Castri et Domus de Bellvís» i es poden trobar altres propietaris d’aquest castell, ja que el 1688 els senyors d’Alòs compren el delme de la casa de Bellvís a l’anterior propietari, Lluís Cortès, convertint-se en els amos del castell i casa de Bellvís. Així que sembla que el castell de Bellvís com a tal encara era ben present al segle XVIII, tot i que en altres estudis anteriors s’havia interpretat que a partir del segle XVII ja havia deixat de ser un castell per convertir-se en una masia fortificada i que el mot Bellvís s’havia perdut.

En un pròxim article tornaré a la branca catalana de la Casa de Bellvís, ja que l’any 2009 una persona de València em va passar informació interessant que pot complementar i corregir el que ja havia escrit al respecte.

Fins a una altra.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *