Primera part de la conferència Vestigis de la Casa de Bellvís. Pagesos i senyors a Provençana

Organitzat per l’Espai de Cultura Collblanc-Torrassa Terrarios Albos. 28 de juny del 2019. Biblioteca d’En Josep Janès. Carrer Dr. Martí Julià, 33, junt mercat de Collblanc de l’Hospitalet de Llobregat.

Primera part: Senyors

La Casa de la Torrassa és propietat de l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat des del 2003, quan la Generalitat li ven el domini vigent. Però com va arribar a ser de la Generalitat? L’últim particular, que era propietari de la casa, va ser la Carme Pinto i Valls, dona de l’agent de comerç i home de negocis Josep Porta i Sala, que va deixar en herència a la seva esposa la Casa de La Torrassa, l’any 1983. Carme Pinto va morir l’any 1998 sense hereus ni testament, però amb una fortuna de 12 milions d’euros. Tenia immobles a Lleida, Barcelona i l’Hospitalet de Llobregat. Quan no hi ha hereus, per llei es declara hereva la Generalitat de Catalunya amb la finalitat de destinar aquesta fortuna a entitats de caràcter benèfic i social.

La Casa de la Torrassa

L’any 2007 havia començat a escriure en aquest bloc sobre la casa que havia estat un lloc ple de records d’infantesa per a mi, però l’octubre del 2008 els torrassencs vam rebre la notícia que ho va capgirar tot, el descobriment que la Casa de la Torrassa era un castell medieval, el Castell de Bellvís. Des de llavors hi ha hagut altres fets importants, com la recent troballa de morter romà en el castell, així com la creació del col·lectiu Defensem el Castell de Bellvís, per la creixent conscienciació dels veïns del barri enfront d’un element tan destacat del seu patrimoni que s’havia de protegir.

Després del descobriment, vaig reconduir el meu estudi sobre la casa. Fins aquell moment pensava que un dels propietaris havia sigut el Baró de Maldà, qüestió que vaig veure després que era erroni, ja que havia confós la nostra casa de la Torrassa amb l’anomenada Torre Llampada que ara sé que es trobava a la Marina de l’Hospitalet. En el llibre «Els pagesos de Provençana (984-1807)» de Jaume Codina apareix el topònim de Torrassa unit d’una banda a Torre Llampada i per una altra a la Torre o Castell de Bellvís. En el cas de la Torre Llampada se li situa en diferents fonts en llocs de Prat deçà de l’aigua o Marina, es parla de La Llacuna o Les Llanes (1373, 1408 i 1434) i Bagneolis (1134). Després en 1724 hi ha fonts que mostren la Torre Llampada o Torrassa sent propietat de Josep Cortada i que es troba a la Marina. Josep Cortada era senyor de la Baronia de Maldà. Per tant el Baró de Maldà no podia ser un dels propietaris del Castell de Bellvís, sinó que ho era d’una masia de La Marina.

Les dues Torrassa

La primera referència de l’existència d’un castell sobre el talús que separa el Samontà de la Marina, en la zona que s’anomenava la muntanya que es correspondria amb l’actual barri de La Torrassa, és del segle X. I la segona referència data del segle XII. Des del castell es dominaven tant les terres baixes, albirant el camí reial, com el pas per les terres altes. Segons el llibre de Jaume Codina, les primeres referències dels senyors de Bellvís a Provençana daten del segle XII amb el Guillem (1188) i el Pere de Bellvís (1194), tot i que en una documentació genealògica inèdita de la Casa de Bellvís, diversos papers dels anys 1774, 1727, 1730 i 1816 que Beatriz Pedrosa, una amiga valenciana experta en genealogia, va trobar per casualitat en una botiga de llibres antics, surt que el primer del llinatge dels Bellvís que va ser senyor del castell era un Pere de Bellvís de l’any 1144, primer d’aquest nom utilitzant la numeració genealògica que figura en aquesta documentació, en la qual es diu:

«que fue señor del castillo y Diezmo de Bellvís en la parroquia del Hospitalet cerca de Barcelona, del castillo de Tarascón en Tierra de Ribagorza y de la Carlania, de Aytona, y del lugar de Bellvís cerca de Lérida, quién fundó el convento de Trinitarios Calzados llamado de Vingaña, en el término de Castillo de Serós, principado de Cataluña para cuya fundación dio al Ministro de dicho Orden, la torre llamada de Vingaña y diversas tierras así en dicho lugar del Castillo de Serós como en el término de Aytona, todos estos bienes los recibió por sus grandes hazañas y servicios que hizo a lo señores Reyes de Aragón.

Como sea que según resulta de papeles antiguos auténticos existentes en el archivo de la casa de Bélgida en Valencia, se reconoce que el año de 1144 ya vivía en Barcelona D. Pedro de Belvís, progenitor de esta casa, y que sus ascendientes vinieron con el emperador Carlo Magno y Ludovico Pío su hijo, a la conquista de Cataluña a fines del siglo de 700, y que en 801 fue conquistada la ciudad de Barcelona y arrojados de ella los Moriscos».

Arbre genealògic dels Bellvís

El Comte d’Urgell Armengol VII visita l’any 1144 al Comte Peranzules a Castella, acompanyant-li els cavallers de Catalunya Ponç de Cabrera i Pere de Bellvís. L’any 1149, el Comte de Barcelona Ramon Berenguer IV conquereix Lleida i dóna a Pere de Bellvís el lloc d’Avinyana de Serós, a pocs quilòmetres de Fraga. Un altre fet important ocorre l’any 1166 quan va participar juntament amb el Comte d’Urgell Armengol VII i altres cavallers catalans en la conquesta d’Alcántara, a Extremadura. El rei Fernando II de León va donar la ciutat d’Alcàntara a Armengol VII i aquest va repartir alguns llogarets entre els seus cavallers catalans. El senyoriu de Bellvís a Extremadura comprenia els llogarets de Valdeincar, les Cases, El Campillo, Millanes, Casares, La Mesa, Valdecañas, Fresnedosal, Deleitosa i Almaraz. Actualment hi ha un castell de Belvís i la ciutat de Belvís de Monroy a Extremadura. L’any 1174 Alcàntara és recuperada pels almohades.

Castell de Belvís de Monroy (Cáceres)

A partir d’aquest moment sembla que Pere de Bellvís es movia preferentment pels territoris del Marquesat de Lleida i del Comtat d’Urgell. El poble de Bellvís a Lleida apareix en un document per primera vegada l’any 1170, sent de la Senyoria de Bellvís. En l’actualitat la ciutat compta amb dos gegants en les seves festes que representen els nobles Pere de Bellvís i Ermessenda de Montcada. En la documentació genealògica surt que el primer Pere de Bellvís estava casat amb Hermensenda Castellà, tot i que en una altra documentació surt un altre Bellvís, Bernat de Bellvís, crec que el 1.1.3.1 de l’arbre genealògic, casat amb una noble amb el mateix nom, i van tenir tres fills: Pere (1.1), Arnau (1.2) i Berenguer (1.3) entre els quals va repartir les seves possessions.

Pere (1.1) i Bernat (1.1.1)

Referent a l’Hospitalet de Llobregat, segons explica l’historiador Gaspar Escolano en la seva obra Décadas, els Bellvís:

«Tenían a su cargo guardar y defender todo aquel paraje de la marina, hasta los Hostaletes y el río Llobregat, y en razón desto estaban obligados todos los moradores de aquella redonda y las parroquias de Santa Eulalia y San Bartolomé de Sans de pagarles las décimas de los frutos y ganados y demás cosas que se criaban en ella, que por ser en grande cuantía era una calificada hacienda, y por ser de diezmos se infiere que los Belvises fueron de los que se hallaron en la recuperación de Cataluña, pues se hacía este género de merced a solos los conquistadores»

Décadas de Gaspar Escolano

Segons la documentació genealògica Pere de Bellvís (1.1), el més gran dels fills de Pere (1), va ser l’hereu del castell:

«El mayor de los hijos, Señor del Castillo y Diezmo de Bellvís en la parroquia del Hospitalet alias de Provençana junto a Barcelona».

I va tenir només un fill, Bernat (1.1.1). Pere (1.1) va morir l’any 1211, mentre que el seu pare Pere (1) va morir l’any 1203. El Pere de Bellvís de l’any 1194 que esmenta Jaume Codina podria ser qualsevol dels dos.

En la documentació genealògica es diu sobre Bernat (1.1.1) de Bellvís: «Primer d’aquest nom (en aquesta branca) Senyor de la mateixa hisenda que el seu pare. L’any de 1229 va passar amb el rei Sr. Jaume el 1r d’Aragó a la conquesta de Sardenya. Aquest Bernat de Bellvís va tenir cinc fills: Guillem (1.1.1.1), Pere, Bernat, Berenguer i Bartomeu.»

Guillem (1.1.1.1) i Guillem (1.1.1.1.1)

En el llibre de Jaume Codina s’esmenta el Bernat de Bellvís en Provençana des del 1236 al 1264 com a noble valencià que va morir l’any 1300 i va deixar totes les seves propietats al seu fill Guillem, que com era menor d’edat, el pare havia escollit com a tutors el seu germà, Pere de Bellvís, canonge de la Seu de Barcelona i Bernat Desclapers, cavaller valencià.

En la documentació genealògica del Guillem (1.1.1.1) es diu que era:

«Senyor del Castell i Delme de Bellvís, prop de Barcelona, va servir al rei en les jornades de Consuntina ¿? (de difícil lectura), Sicília i altres contra el Rei de França». Va tenir dos fills i els dos portaven per nom Guillem. El més gran, Guillem (1.1.1.1.1), va ser Senyor de la mateixa hisenda del Castell i Delme de Bellvís. Va ser l’últim posseïdor de la Casa i va vendre gairebé tota la hisenda que tenia.

Sabem també que l’any 1290 hi ha un Guillem de Bellavista (Bellvís?) que va ser senyor del castell d’Eramprunyà (Gavà) durant poc temps, que no pot ser el Guillem (1.1.1.1) perquè era menor d’edat a la mort del seu pare (1300). Menor de catorze anys perquè era la majoria d’edat pels homes a l’Edat Mitjana. Podria ser el Guillem de Bellvís (1.2.1) que va ser el majordom de Jaume I (1208-1276) i del seu fill Pere III (1240-1285)?

Segons Gaspar Escolano, el senyoriu de la Cartoixa de Montalegre és el successor de Bernat (1.1.1.3), Guillem (1.1.1.3.1) de Bellvís (Guillem de Bellvís Castellà), que va vendre el castell i els drets dels delmes de la Casa de Bellvís el 1327 i va morir aquell mateix any rebent sepultura en Xàtiva (també podria ser que en el seu testament el donés a la Cartoixa). Tot i que apareixen altres Bellvís per La Torrassa durant el segle XIV hi ha la hipòtesi que del llinatge de Bellvís a partir d’aquest segle queda només la branca valenciana, com a baronia de Bèlgida.

La venda a la Cartoixa de Montalegre

Beatriz Pedrosa em va explicar que podria ser que Gaspar Escolano es confongués de Guillem de Bellvís, concretament va confondre el Guillem (1.1.1.3.1), fill de Bernat (1.1.1.3), amb el Guillem (1.1.1.1.1), perquè Gaspar Escolano parla de la branca valenciana dels Bellvís que va començar amb Bernat (1.1.1.3) i en la documentació genealògica no surt que aquesta branca fos propietària de cap possessió de Catalunya. Per una altra banda no quadra la data del 1327, ja que la Cartoixa de Montalegre es va instituir més tard.

Vaig estar en contacte amb Xavier Pérez i Gómez, Director de l’Arxiu Comarcal del Vallès Oriental, que és un dels principals especialistes sobre la història de la Cartoixa de Montalegre. Xavier Pérez em va fer saber que la Cartoixa de Montalegre es va fundar l’any 1415, en un antic convent que avui es coneix com «La Conreria» que està situat en un turó, pròxim a la població de Tiana, a la comarca del Maresme. Posteriorment va passar a la seva actual localització, uns cent metres més a baix del turó.

Aquesta Cartoixa va ser el resultat de la fusió de dues Cartoixes, la de Vallparadís de Terrassa – ja que el prior de Vallparadís va adquirir el cenobi en 1415 – i la de Sant Pol de Mar en 1434. La Cartoixa de Vallparadís de Terrassa es va fundar en 1344 i va continuar fins a 1413, moment en què la comunitat de monjos es trasllada a la cartoixa de Montalegre. Anteriorment el Castell de Vallparadis pertanyia a Berenguer de Sanlà i la seva esposa Ermessendis, família que va adoptar el nom de Terrassa fins a 1344, any que va ser cedit per Blanca de Centelles, filla de Bernat de Centelles i de Saurina de Terrassa, als monjos cartoixans procedents de la Cartoixa d’Escaladei i de la seva filial a Sant Pol de Mar. La Cartoixa de Sant Pol de Mar va ser fundada l’any 1269.

És possible que la Cartoixa de Montalegre heretés el Castell de Bellvís a través de la Cartoixa de Sant Pol de Mar o a través de la família noble de Terrassa, totes dues existents en el nostre any clau de la recerca, és a dir el 1327. Però quan vaig anar a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, vaig consultar els onze pergamins amb número 1174 a 1184 de la carpeta 24 del Fons de la Cartoixa de Montalegre que estan datats tots ells de l’any 1327 (entenc que són pergamins originaris de la Cartoixa de Sant Pol de Mar) i no vaig trobar res referent a la venda del Castell de Bellvís, ni apareixia Santa Eulàlia de Provençana, ni cap altre lloc de L’Hospitalet de Llobregat.

Una altra possibilitat surt d’un capbreu del Delme de la Casa de Bellvís de la Cartoixa de Montalegre que vaig consultar a l’Arxiu de la Corona d’Aragó en el qual es trobava la llista de molts pagesos de Santa Eulàlia de Provençana que pagaven el delme. En el text introductori diu segons la transcripció literal:

«Capbreu tret de la carta de compra que Monastir de Montalegre ha feta det Tomas Balteforc ¿? Despuig de Barcelona de tot lo delme de pa, de vi, de carns de porchs, de polls, de bovins, de anyells, e altres qualsevol fenyes que lo dit Despuig havia e rebia tant en la Parroquia de Santa Eulalia de Provençana quant en la Parroquia de Sant Bartomeu de Sants com en altre qualsevol part lo qual delme se nomana bulgarmen lo delme de la Casa de Belvis.»

Fitxa del capbreu del delme de la casa de Bellvís

Sobre aquest capbreu que no portava datació em van dir a l’Arxiu que pel tipus de lletra podria ser del segle XV. Per tant és possible que Guillem de Bellvís el vengués a Despuig i aquest últim posteriorment a la Cartoixa. Llavors, podria ser que la venda a la Cartoixa es fes més tard del 1327, ja que en el llibre de Jaume Codina apareix un Bernat de la Casa de Bellvís entre 1340 i 1342 i un Guillem de la Casa de Bellvís com a propietari a Provençana a partir del 1370 fins a 1393, durant aquests anys ven les seves possessions i ja no apareix cap Bellvís més. Així que també és possible que fos aquest altre Guillem de Bellvís (Guillem de Bellvís Entença, fill de Bernat de Bellvís que es va casar amb Mallada d’Entença) l’últim Senyor del Castell de Bellvís, que va fer testament en Bèlgida l’any 1405 (o el 1409?), que en el període entre el 1370 i el 1393 el vengués al Despuig. En una àpoca amb data 28/03/1378 es diu:

«Guillem de Bellvís, donzell, fill i hereu universal del difunt Bernat de Bellvís, fa entrega de la possessió corporal d’un camp a la vila de Provençana en el lloc anomenat Barreres, a Pericó Jordà, fill i procurador del seu pare Guillem Jordà ciutadà de Barcelona, el qual havia comprat la terra al dit Guillem de Bellvís pel preu de 12 ll. i 13 s.»

Cal tenir present que en el 1348 es declara la pesta negra en tota Europa i és entre l’època de 1343 a 1358 quan es detecta una mortalitat a Provençana del 50% de la població. Pot ser que per aquest motiu els membres de la casa de Bellvís van decidir finalment traslladar-se a terres valencianes i només fessin visites esporàdiques per vendre les seves possessions. De fet, quan el delme passa a la Cartoixa, els pagesos fan un plet perquè fa temps que no hi són els senyors del castell i segons ells ja no hi tenen l’obligació de pagar, tot i que la influència dels Bellvís en els segles XIV i XV encara es fa patent perquè als textos es troben referències de llocs de Provençana d’aquesta època que porten el topònim de Bellvís:

  • L’església de Santa Maria de Bellvís (1325)
  • El colomer d’en Bellvís.
  • La parellada d’en Bellvís.
  • La devesa d’en Bellvís (1424)

L’any 1375 es produeix la concessió reial per a edificar i construir un hospital molt més gran que l’Hospitalet de Provençana i l’any 1401 es construeix finalment. Això va donar origen al nom definitiu del municipi. Segons sembla, en aquesta època el nucli de la zona de l’actual Torrassa, igual que la zona del delta del Llobregat, va començar a quedar deshabitada a causa de la pesta negra i el nucli al voltant de la Torre Blanca, anomenat La Pobla de l’Hospitalet, comença a créixer en habitants.

Jaume Codina menciona un escrit del 1512 del notari barceloní Anton Benet Joan, en el qual s’explica que per protegir-se dels atacs dels pirates «tenien gent d’armes e gran guardia en la torre qui és vora proensana, de manera que lo qui levós era senyor de aquesta terra suplicà lo papa que li plagués dar-li los delmes qui’s rebien en les faldes de montjuïc e primícies, e en lo prat fins a lobragat. E axi fou atorgat segons en dits acte sta possat, e són franchas dites terres». La torre era el Castell de Bellvís, que segons Codina encara es conserva en estat acceptable l’any 1512, i tal com diu, ara sota el senyoriu de la cartoixa de Montalegre, successora de Guillem de Bellvís.

El que és segur que el castell i delme de Bellvís va passar a la Cartoixa de Montalegre, perquè a banda del que diu Escolano, el que menciona Jaume Codina i el capbreu citat, hi ha altres documents posteriors a l’any 1327, que si porten datació, com per exemple:

«Capibrevium decime et primicie, vulgo dictis de Bellvis, quan recipit dictus Joannes Salines, notarius publicus Barcinone, tanquam succedens suis legitimus titulis monasterio et conventui Beate Marie Montishilaris ordinis Cartussiensis».
1634, novembre, 11 – 1635, juliol, 19.
fol. – 33 – Índex.
perg. – B.
AHPB, 658/40.

També tenim a l’Arxiu Parroquial de Santa Eulàlia de Mèrida un document de finals del segle XVII en el qual apareix la divisió en taulats (una mena de divisió en barris) de l’Hospitalet de Llobregat. El document és el «APLH, Caixa Carnisseria, Taulats, Límits parròquia. Carpeta taulats s. XVII.», en el qual apareix «lo taulat del Collblanc y Castell de Bellvís ques del camí real fins al camí de dalt y de la riera blanca fins el caminet qui va a la pessa den Famades dels torrent gornal y baxa fins al camí real entre la pessa de Joan Pineda de Pons y de Polvora». És a dir, l’actual barri de Collblanc-La Torrassa (Collblanc-Castell de Bellvís) ja existia com a tal el segle XVII.

Altres rastres del castell de Bellvís, els podem trobar per exemple en el treball que va publicar l’any 2015 l’arquitecta i historiadora de l’art Marta Piera González, a partir de l’estudi que va fer d’un capbreu de delme o dècima del període 1748-1758 que va localitzar a l’Arxiu Històric de Protocols de Barcelona. En aquest capbreu s’esmenta el «Castri et Domus de Bellvís» i es poden trobar altres propietaris d’aquest castell, ja que el 1688 els senyors d’Alòs compren el delme de la casa de Bellvís a l’anterior propietari, Lluís Cortès, convertint-se en els amos del castell i casa de Bellvís.

«Capibrevium decimarum et aliorum jurium dominicalium domus sive patrimonii Antiqui de Alos, racione castri et domus de Bellvis, in termino sive parrochia Sancte Eulalia de Provensana, alias del Hospitalet et in circumvicinis eiusdem».
1748, juliol, 5 – 1758, des., 24.
1748, juliol, 5 – 1755, maig., 18.
fol. – (diversa) – Index parcial.
s.c. – B.
AHPB, 972/55

Ca n’Alòs i la Torrassa

Lluís Cortès, possiblement era el Lluís Cortès i Marcer/Mercer, notari reial col·legiat, ciutadà. Escrivà de les Obres de Barcelona des del 1689, que actuà per autoritat reial com a notari públic i com a escrivà del regent de la Reial Cancelleria i del governador general de Catalunya.

El senyor d’Alòs de l’any 1688 hauria de ser Josep d’Alòs i de Ferrer (Barcelona 1653-1720), ciutadà honrat de Barcelona, catedràtic en dret civil a la Universitat de Barcelona. Considerat cavaller l’any 1702 i noble l’any 1712. Josep d’Alòs era també el propietari del mas de Ca n’Alòs des del 1703 que estava a prop de l’església de Santa Eulalia de Provençana i sabem que el propietari d’aquest mas l’any 1785 era Joan de Ponsich i Alós.

Arbre genealògic de la familia Alòs

Josep d’Alòs i de Ferrer es va casar amb Maria Gràcia de Rius i Falguera i van tenir vuit fills: Maria Anna, Manel, Miquel, Francesc, Joan, Josep Francesc (marquès de Puertonuevo), Antoni (el primer marquès d’Alòs1) i Gertrudis. Seguint la branca genealògica fins al Joan de Ponsich i Alós ens trobem que el propietari del castell del període del capbreu, 1748-1758, no seria el marquès Antoni d’Alòs i de Rius (Moià 1673-Barcelona 1780), sinó el seu germà, Joan d’Alòs i de Rius, casat amb Maria Francesca Fontaner (Maria Francesca d’Alòs i de Fontaner) que van tenir sis fills: Joan, Francesc, Maria Ignàsia, Maria Antònia, Maria Teresa i Josep Ignasi. La pubilla Maria Ignàsia d’Alòs i de Fontaner (Barcelona 14/04/1716, Barcelona 22/12/1775) va ser l’hereva de Ca n’Alòs i del castell, que es va casar amb Ramon de Ponsich i Camps2 i va tenir una dotzena de fills, entre ells Joan de Ponsich i d’Alós, regidor perpetu de la ciutat Barcelona, que com hem vist va heretar Ca n’Alòs i sembla que també el castell i el delme de la casa de Bellvís.

Així que sembla que el castell de Bellvís com a tal encara era ben present al segle XVIII, tot i que en altres estudis anteriors s’havia interpretat que a partir del segle XVII ja havia deixat de ser un castell per convertir-se en una masia fortificada i que el mot Bellvís s’havia perdut.

Per tant, sabem que el primer propietari del segle XIX va ser Joan de Ponsich i d’Alós i de la resta d’aquest segle per ara només tinc constància dels últims propietaris, ja que els germans Romaní i el Climent Mas van comprar la casa a un tal Joan Badia i es van despendre d’ella l’any 1902.

1 Aquest títol nobiliari va ser atorgat l’any 1736, a Nàpols, per Carlos VII de Dos Sicilias, després Carlos III com a rei de les Espanyes.

2 Els Ponsich eren una família noble catalana de Terrassa.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.