Durant molt de temps el discurs acadèmic que ens havia arribat sobre la societat rural a Catalunya des de l’Edat Mitjana es reduïa a la idea d’un individualisme agrari etern, primer en la forma dels anomenats “franc alous”, posteriorment amb la Catalunya dels masos, on no semblaven tenir cabuda els béns comunals. Aquesta idea sembla que va sorgir pel poc comunal que va ser desamortitzat en contrast amb les desamortitzacions més importants en altres territoris de la península ibèrica, donant a entendre que el comunal va ser l’excepció a Catalunya i que la norma va ser la propietat individual. Un altre aspecte del qual hi ha pocs estudis és el de l’existència del govern local per assemblees veïnals a Catalunya. En aquells llocs on va existir el comunal s’han donat aquestes formes de govern, per exemple els antics consells oberts dels pobles de Castella i comunitats del nord de la península ibèrica tenien entre les seves responsabilitats l’establiment de les normes sobre els béns comunals que havien de respectar tots els membres de la comunitat. De fet el comunal és conseqüència de les societats on l’esperit de comunitat és forta, on hi ha la ajuda mútua com a element sustentador del grup familiar i veïnal.

L’existència del comunal de vegades es constata a través de la defensa que feien les comunitats rurals, lluites que solien quedar documentades en els plets que tenien amb els usurpadors del bé comunal. En llibres com “El carlisme i la seva base social” el comunal apareix com una de les causes dels conflictes en els quals estaven immerses les comunitats rurals durant el segle XIX. Concretament en alguns fragments d’aquest llibre s’evidencia que les classes populars no es van unir al carlisme per afinitat ideològica, sinó pel fet que compartien un enemic comú, que era el liberalisme. Pel poble era un conflicte entre dues formes d’entendre la vida, més que un enfrontament d’ideologies polítiques particulars. Les classes populars catalanes es van rebel·lar bàsicament contra els “quintos”, el nou règim fiscal i les desamortitzacions. Probablement la inestabilitat que va produir aquesta resistència va fer que la compra de terres comunals no fos tan atractiva i la desamortització no afectés tant al comunal a Catalunya, com va passar a Navarra, on el carlisme va tenir molta força i és la comunitat que actualment manté més comunal que la resta.

No obstant això, el comunal que no va passar a mans privades, no va tenir un destí millor, va ser convertit en propietat estatal, que no pública. El Catàleg de Forests d’Utilitat Pública (CUP) pot ser clau per entendre això, atès que aquest catàleg, hereu del catàleg de 1901, reflecteix les muntanyes i altres terrenys forestals que van ser exceptuats de la desamortització per raons d’Utilitat Pública. Per exemple van ser exceptuats de la desamortització dels que eren d’aprofitament comú i que haguessin estat durant els últims 20 anys ininterrompudament, sense haver pagat el 20% a què estaven obligats els propis. Aquesta excepció tenia trampa, atès que durant el procés desamortitzador es van redefinir els conceptes “béns de propis” i “béns comunals” sobre la base d’uns criteris nous. A l’antic règim no existia contraposició entre ambdós tipus de béns, ja que els propis es consideraven dins de la categoria dels comunals i era molt normal que un mateix terreny o muntanya durant un temps fora d’aprofitament comú i durant un altre període fos propi, segons les necessitats de la comunitat. Això va fer que molts comunals entressin en subhasta per haver estat propis en algun interval de temps dins d’aquest període de 20 anys i la resta del comunal que va entrar en l’excepció va passar a ser propietat de l’Estat, com a part del Catàleg de Forest d’ Utilitat Pública. Avui a Catalunya el 43% de la superfície forestal és d’utilitat pública (estatal), és probable que la majoria fora comunal.

D’altra banda, a Catalunya la privatització del comunal no es va iniciar al segle XIX, es van donar molts casos durant l’Antic Règim que van ser font de conflictes, algunes van quedar en intents i altres van fructificar. Casos concrets són per exemple els conflictes a Lleida al segle XVIII entre la Confraria de Llauradors i l’oligarquia municipal pel control de les terres comunals. Copio alguns fragments, extrets dels llibres “El carlisme i la seva base social” i el text “Propietat, accés a la terra i distribució dels ingressos a la Lleida del segle XVIII”. Cal entendre això dins del context posterior a l’establiment del Decret de Nova Planta de Felip V que va abolir les Universitats (la institució municipal a Catalunya, res a veure amb el concepte actual) i en el seu lloc va imposar els ajuntaments castellans i com a resultat una nova oligarquia municipal.

Primer succés:

“La societat rural popular catalana no havia conegut la il·lustració divuitesca, les poques experiències que es van conèixer d’aquest tipus, com l’assaig de crear una Acadèmia d’Agricultura, patrocinada pel Baró de Maials, amagaven el desig de quedar-se amb les terres comunals, fet que mostra una contraposició entre unes induccions ideològiques externes i marginals a Lleida i els llenguatges polítics reals de la població que es canalitzaven a través de la Confraria de Llauradors.”

“L’Acadèmia d’Agricultura de Lleida vol que es concedeixin extensions importants de secans comunals al seu vicepresident el baró de Maials, per fer experiències agrícoles. Vegeu la petició enviada al rei per l’Acadèmia en 1764 (Arxiu de la Corona d’Aragó ( ACA ), Reial Audiència, R. 559, folis 226 i ss.). E. Lluch explica que l’Acadèmia d’Agricultura és més aviat un pretext per obtenir terres, ja que quan mor el baró, pocs anys després de l’intent d’aconseguir terres comunals, desapareix l’Acadèmia E. LLUCH, El pensament econòmic a Catalunya, pg. 160 i ss.).”

Segon succés:

“Els secans comunals són objecte de la lluita més important per a l’accés a la terra en propietat. Un important contenciós té lloc entre l’Ajuntament i el poble de Lleida, representat aquest últim per la Confraria de Llauradors. Dos són les tesis en pugna: l’Ajuntament es considera propietari de les terres comunals i amb dret per establir colons en aquestes terres, mentre que la Confraria afirma que les terres són de tots els veïns, i aquests poden beneficiar-se’n. L’Ajuntament, segons la Confraria, no pot establir-se en aquestes terres, ja que no té cap dret sobre elles.

Un Reial Acte del Suprem Consell, de 20 de juliol de 1758, dóna la raó a la Confraria : afirma que les terres comunals són d’aprofitament comú i obliga els colons establerts per l’Ajuntament a deixar les terres. Permet a l’Ajuntament la concessió d’un màxim de 12 jornals a tots els veïns que tinguin bestiar propi de cultiu. Aquestes emfiteusi es van realitzar fins a l’any 1772. El 27 maig 1772 el Consell de Castella dóna suport legal a la “Concòrdia de general pacificació”, realitzada entre l’Ajuntament, el poble de Lleida i la Confraria. En aquesta s’estableix que, «reservado el pasto necesario para las adulas del ganado de labor, se concedieran todos los sotos y secanos, en que todos tenían derecho por ser de común aprovechamiento para que se arrendasen, destinando su producto para el pago de varias deudas contraídas por algunos particulares cuyo importe se había invertido en utilidad de la causa pública … »

Semblava que la qüestió dels béns comunals estava ja ben delimitada. Però en 1789, i amb l’autorització del Consell de Castella, es tornen a fer establiments de colons per part de l’Ajuntament. La protesta de la Confraria és contundent. Fins i tot la Confraria convenç Pere Niubò, diputat del comú i comissionat per l’Ajuntament en les Juntes de Capbrevació i atorgament de “Cartes Precàries” o nous establiments a «tots els posseïdors així als legítims, com als intrusos »

Niubó argumenta que l’Ajuntament no té el dret per establir-se en aquestes terres comunals i demana que s’informi correctament al Consell de Castella, ja que si ha donat l’autorització és perquè no ha estat ben informat de la legislació vigent.”

2 Respuestas a “La defensa dels béns comunals a Catalunya”
  1. […] ¿bases para la democracia del siglo XXI en Euskal Herria?», de Garazi López e Iñigo González; «La defensa dels béns comunals a Catalunya», de David Algarra… El trabajo de Elinor Ostrom que recibió el Premio Nobel de Economía, «El […]

  2. […] ¿bases para la democracia del siglo XXI en Euskal Herria?», de Garazi López e Iñigo González; «La defensa dels béns comunals a Catalunya», de David Algarra… El trabajo de Elinor Ostrom que recibió el Premio Nobel de Economía, «El […]

Deja una Respuesta