Manifest pel No-Sí

Pintura de Lluis Rigalt i Farriols (Barcelona, 1814 – 1894)

– Pintura de Lluis Rigalt i Farriols (Barcelona, 1814 – 1894) – 

"És possible i desitjable viure sense Estat?” És l'hora de fer una política del poble i per al poble, una política arrelada a les places, com en la mobilització del 15M de 2011, però ara plantejant-nos seriosament l'esmentada pregunta. És l'hora de pensar profundament sobre quina humanitat volem i feinejar honestament per fer-la possible des d'aquí i des d'ara!" (fragment del manifest pel No-Si)

Molts dels que coneixem una mica la història popular de Catalunya no ens reconeixem en el seu actual model econòmic i polític, hereu del que va esdevenir a partir dels fets de l'11 de setembre de 1714. L'actual població catalana, desarrelada del seu passat popular, deu més el seu tarannà a l'absolutisme borbònic i el liberalisme centralista espanyol, fruit de les Corts de Cadis, que a les seves autèntiques arrels: el seu amor extrem per la llibertat com ha demostrat al llarg de la seva història, arrels que l'oligarquia catalana, alineada en lo essencial amb l'Estat espanyol, no fa més que ignorar i ocultar.

El Decret de Nova Planta va posar fi al model d'organització política a Catalunya d'aquell moment que, malgrat els seus defectes, a principis del segle XVIII era encara molt més plural que a Castella. Mentre en el govern local dels pobles i ciutats de Catalunya encara en el segle XVIII existia un sistema ampli de consells, on en una població podia existir simultàniament un consell estret i un consell general que intervenien en diferents situacions i de vegades conjuntament, també es veien representats tots els estrats socials en la universitat o consell català, a través del govern de les tres mans que incloïa també a camperols, artesans i pescadors, el Decret de Nova planta va substituir el govern local de la universitat i va imposar el model d'ajuntament castellà que es composava d'un alcalde i un consell de regidors que eren escollits a dit pels corregidors, militars que tenien una funció majoritàriament coercitiva.

El canvi de model polític va posar fi a l'equilibri social en les comunitats locals – on encara en molts pobles era reconeguda l’antiga assemblea general de veïns, l’òrgan d’autogovern local de la Catalunya primigènia – i va donar pas a un nou individualisme, primer agrari i posteriorment industrial, promogut i defensat des de les noves institucions, la Intendència i Reial Audiència del Principat supeditada al Consell de Castella.

La destrucció del comunal català es va accelerar en la segona meitat del segle XVIII, quan els oligarques locals, que acostumaven a tenir càrrecs en els ajuntaments, es comencen a apropiar del comunal i impedeixen que els veïns exerceixin el seu dret ancestral d’aprofitament dels recursos comunals, dret anomenat "empriu" pels Costums catalans. L'arma que els botxins del comunal i dels drets comunitaris van utilitzar per intimidar els veïns eren els bans aprovats per la Intendència i la Reial Audiència, els bans eren disposicions coercitives sol·licitades per particulars que multaven als veïns si exercien els seus drets comunitaris en boscos i prats, ara en poder dels que al·legaven tenir el seu domini útil exclusiu, això va portar a una lluita persistent – a vegades pacífica, a vegades no tant – entre els comuns i els particulars.

L'Estat liberal espanyol al segle XIX va donar el cop de gràcia definitiu als costums comunitaris catalans, privant a la població dels mitjans tradicionals de subsistència en defensa del nou “sagrat dret de propietat” i obligant a la seva proletarització. Només el moviment llibertari català durant la revolució social va demostrar en casos excepcionals alguna espurna de memòria sobre l'autèntic passat català, quan per exemple el novembre de 1936 el comitè local de Cantallops va impulsar la col·lectivització de l'antiga terra comunal anomenada "la Muntanya", per corregir la injustícia d’un fet històric,  fent referència en un acta a la usurpació de 1785 realitzada per onze veïns del poble que controlaven en aquell moment l'ajuntament.

Per tot això em sumo al manifest pel No-Sí que podeu trobar a la web www.no-si.cat. Els que ens adherim al manifest volem un altre model d'organització política i econòmica, sense Estat ni capitalisme, on els pobles aconsegueixin per si mateixos la veritable independència, autogovernant-se en assemblees populars sobiranes. És el nostre desig que la revolució integral es faci extensible a tots els pobles del món, sense ingerències externes, cada poble és responsable del seu propi futur i és lliure d'organitzar-se en confederacions amb altres pobles. En les properes setmanes publicaré un llibre digital gratuït i descarregable on es podrà conèixer amb més detall la història del comú català.
 

2 comentarios sobre “Manifest pel No-Sí”

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *