La etimología de la palabra “infancia” nos lleva al latín y al Imperio Romano. Infancia viene de “infantia”, que significa “el que no habla”, pero no en el sentido de estar incapacitado para el habla, sino en el sentido de no poder expresarse en público, ya que el verbo "farí" se refiere a la capacidad de expresarse en público, mientras “loqui” se refiere a la capacidad de emitir un habla articulada o “dicere” a la capacidad indicativa del lenguaje.
El argumento anticlerical de que es la iglesia la que está detrás de la ley contra el aborto no se sostiene, la Unión Soviética fue un Estado ateo y prohibió el aborto entre 1936 y 1954. Ya sabemos que la jerarquía eclesiástica está en contra del aborto pero es simplificar mucho las cosas echarle siempre la culpa a la Iglesia cuando las decisiones estatales coinciden con el ideario de la iglesia. Seguro que la iglesia tiene cierta influencia, sin duda mucho menor que hace décadas o hace siglos, pero si lo miramos bien veremos que el poder es un complejo entramado de relaciones entre lo estatal y lo privado y es hasta peligroso caer en reduccionismos. Desde el concordato de 1851 entre la Santa Sede y el Estado – y otros concordatos que ha habido después – la Iglesia en este país puede considerarse como parte del funcionariado, ninguna facción que ha llegado al gobierno después de la transición ha movido un dedo para cambiar esta situación. Sin embargo si la iglesia fuera tan poderosa no hubiera sido posible ninguna ley que despenalizara la práctica de la interrupción voluntaria del embarazo.
El pintor Julien Dupré fue reconocido en el siglo XIX por sus representaciones de la mujer rural francesa. Las obras de Dupré son inusuales en varios aspectos. Muestran un lugar y un tiempo donde todavía no existía claramente distinción entre hogar y trabajo: el mundo rural; a pesar del código civil napoleónico que ya influyó en la vida urbana para crear el papel de ama de casa confinada entre cuatro paredes. El código civil napoleónico, luego copiado por los españoles, es la herencia del derecho romano y el patriarcado que tanto gusta al poder y que fue recuperado por el absolutismo y después por el liberalismo. El mundo rural, perdido en el tiempo, seguía su propio derecho consuetudinario, de usos y costumbres, donde en su construcción intervenía toda la comunidad en asamblea.
Dos formas de explicar un mismo suceso, una para chavales de quince años que la reciben con actitud acrítica y de forma masiva en las escuelas y otra de un libro que la mayoría de ellos no leerá en su vida:
Notas sobre la supresión general de los partidos políticos. Texto incluido en los Ècrits de Londres et demières lettres (Escritos de Londres y otras cartas), Èditions Gallimard, 1957. Fechado entre diciembre de 1942 y abril de 1943.
Guardias de asalto y guardia civil posando con algunos sospechosos de haber participado en la sublevación de Casas Viejas (1933)
Un artículo de Félix Rodrigo Mora publicado en mi perfil de una red social ha recibido un comentario que merece una respuesta en mi blog. El artículo es el siguiente: La Ética y la Revolución
Y el comentario dice así:
"Es muy posible que no estemos preparados….pero hay otro hecho que creo hay que mencionar…la lucha contra el fascismo en España fracasó, los que lucharon y no murieron no pudieron volver ni se les reconoció su merito…entonces ¿arrastramos en el subconsciente la derrota? es este antecedente culpable de la apatía social? ¿ se están cociendo cosas que no tenga que ver con pegar tiros?" (Richi)
Un aspecte que es fa palpable quan estudies la Catalunya medieval és la clara fragmentació del poder: el poder popular, el poder senyorial (laic i eclesiàstic) i el poder reial o comtal, en contrast amb el que es dona després del sorgiment dels règims liberals on el poder popular no és reconegut i és substituït per un únic poder que diu representar al poble.
Els refranys són sentències breus de la saviesa popular en temps que la tradició oral era l’eina per transmetre el coneixement de generació a generació i que en algun punt de la història van ser plasmats en un mitjà escrit. Conèixer-los és una forma més d’intentar comprendre com pensaven els nostres avantpassats, també és important per apreciar els conflictes que es van donar entre diferents grups socials o partidaris de diferents ideologies.
El que queda del castell de València d’Àneu. Imatge presa el juny d’aquest any un dia molt plujós. Segons conversa amb el sagristà de l’església de Sant Andreu de Valencia d’Àneu, a l’esplanada des de la qual es va fer aquesta fotografia es reunien en assemblea tots els veïns de les Valls d’Àneu, és el que es denominava la Bassa Morta.
Que hi va haver terres comunals a Catalunya des de l’Edat Mitjana és una afirmació que avui ningú en el seu sa judici podria posar en dubte. Com ja vam veure en un anterior article han arribat fins als nostres dies innombrables documents que posen de manifest els litigis en defensa del comunal entre les comunitats rurals i els senyors jurisdiccionals. S’han donat episodis no només contra els senyors, també contra individus de la comunitat que es van apropiar de terres que eren comunals. Aquesta apropiació s’aconseguia normalment gràcies al suport que aconseguien de la Intendència i la Reial Audiència de Barcelona mitjançant bans que imposaven penes a aquells que fessin ús del dret immemorial d’empriu que tenien els veïns sobre aquestes terres. Seguir leyendo A toc de campana→
Durant molt de temps el discurs acadèmic que ens havia arribat sobre la societat rural a Catalunya des de l’Edat Mitjana es reduïa a la idea d’un individualisme agrari etern, primer en la forma dels anomenats «franc alous», posteriorment amb la Catalunya dels masos, on no semblaven tenir cabuda els béns comunals. Aquesta idea sembla que va sorgir pel poc comunal que va ser desamortitzat en contrast amb les desamortitzacions més importants en altres territoris de la península ibèrica, donant a entendre que el comunal va ser l’excepció a Catalunya i que la norma va ser la propietat individual. Un altre aspecte del qual hi ha pocs estudis és el de l’existència del govern local per assemblees veïnals a Catalunya. En aquells llocs on va existir el comunal s’han donat aquestes formes de govern, per exemple els antics consells oberts dels pobles de Castella i comunitats del nord de la península ibèrica tenien entre les seves responsabilitats l’establiment de les normes sobre els béns comunals que havien de respectar tots els membres de la comunitat. De fet el comunal és conseqüència de les societats on l’esperit de comunitat és forta, on hi ha la ajuda mútua com a element sustentador del grup familiar i veïnal. Seguir leyendo La defensa dels béns comunals a Catalunya→