Syd Barrett, fundador de Pink Floyd, fue considerado por muchos como el alma creativa y espiritual de la banda de rock psicodélico. Sus problemas mentales, brotes de esquizofrenia y síntomas de autismo, fruto del consumo de drogas, le llevaron a que en 1970 acabara dejando de forma repentina el grupo en medio de un concierto. En 1972 Syd volvió a ver a sus compañeros cuando irrumpió en el estudio justo cuando la banda interpretaba “Shine on you crazy diamond”, del álbum “Wish You Were Here”, de hecho la canción que da título al álbum fue dedicada a Syd. Sus últimos años vivió retirado dedicado a la pintura y a la jardinería, hasta fallecer el 7 de julio de 2006 a la edad de 60 años. Esta Noche Buena pasada rescatábamos "Wish you were here" mientras disfrutábamos de la compañía de una parte de nuestra gran familia.
Ara que he començat a llegir el llibre “La formació d’una identitat. Una història de Catalunya” de Josep Fontana, m’ha semblat rellevant compartir amb vosaltres un fragment on es destaca el fet que el cristianisme que practicava el camperolat medieval català no era el mateix cristianisme que transmetia l’Església de Roma. La religió dels camperols era de caire pagà, arrelat als cicles de la natura, de fet fins al segle X es troben santuaris pagans. Per exemple, com sortirà al llibre que estic escrivint, l’església romànica de Santa Maria de Finestres a la Garrotxa va ser construïda sobre un santuari pagà al segle X. Tot i que sembla que el paganisme va continuar amb força uns quants segles més:
“Ha estat recentment Robert I. Moore qui ha atacat la llegenda que sosté que el període entre l’any 1000 i el 1250 va estar marcat a Europa per la guerra de l’Església i dels poders seculars que tenia com a aliats contra una sèrie d’heretgies i dissidències – càtars, templers … – els partidaris de les quals van ser exterminats a sang i foc en nom de la puresa de la fe. Els cultivadors de la història del catarisme han contribuït per la seva banda a reforçar el mite, construint una mena d’església dels càtars antagònica a la de Roma – oblidant que a Occitània no hi va haver mai més enllà de mil cinc-cents a dos mil «perfectes»-, en comptes d’explorar les realitats d’una societat on, havent-se retirat els clergues i lletrats als monestirs, la fe dels camperols era en mans d’uns capellans incultes1 que s’adaptaven a les creences i les idees populars, impregnades encara de «paganisme» (en el sentit literal de «religió dels camperols»2).
La cacera de bruixes i bruixots va ser un fenomen que es va produir a Europa entre finals del segle XV i mitjans del segle XVIII. Com diu la medievalista Regine Pernoud, no va ser fins finals de l’Edat Mitjana quan es comencen a donar els primers processos i el seu gran apogeu va ser en les èpoques de l’Humanisme, el Renaixement i la Revolució Científica. I com mostra l’historiador Agustí Alcoberro, els territoris que inicien la cacera són també les puntes de llança del capitalisme primigeni. La profesora Silvia Federici, en el seu llibre “El Caliban i la Bruixa”, explica que així com els historiadors han vist clarament que pràctiques com els tancaments de terres van ser essencials pel progrés del capitalisme, obliden el paper que va tenir la caça de bruixes i la nova legislació que volia controlar el procés de reproducció biològica, així com crear un nou tipus de família, situant el cos de les dones sota la tutela de l’Estat per la reproducció de la força de treball i de la força militar.
"Independència sense Estat? Jornades de reflexió, formació i debat" (28-30 novembre). Jornades organitzades per la plataforma pel NO-SÍ, sobre la situació política i social a Catalunya el 2014. Celebrades el darrer cap de setmana de novembre.
web amb el manifest i informació relacionada: www.no-si.cat
Xerrades de: Felix Rodrigo, David Algarra, Blai Dalmau, Alex Alfaro, Gorka Pinillos i Laia Vidal.
Debat amb el públic en tots els actes.
– Pintura de Lluis Rigalt i Farriols (Barcelona, 1814 – 1894) –
"És possible i desitjable viure sense Estat?” És l'hora de fer una política del poble i per al poble, una política arrelada a les places, com en la mobilització del 15M de 2011, però ara plantejant-nos seriosament l'esmentada pregunta. És l'hora de pensar profundament sobre quina humanitat volem i feinejar honestament per fer-la possible des d'aquí i des d'ara!" (fragment del manifest pel No-Si)
Molts dels que coneixem una mica la història popular de Catalunya no ens reconeixem en el seu actual model econòmic i polític, hereu del que va esdevenir a partir dels fets de l'11 de setembre de 1714. L'actual població catalana, desarrelada del seu passat popular, deu més el seu tarannà a l'absolutisme borbònic i el liberalisme centralista espanyol, fruit de les Corts de Cadis, que a les seves autèntiques arrels: el seu amor extrem per la llibertat com ha demostrat al llarg de la seva història, arrels que l'oligarquia catalana, alineada en lo essencial amb l'Estat espanyol, no fa més que ignorar i ocultar.
Després de varis mesos de treball està més a prop el final del document sobre el meu primer estudi del comú català, ara mateix he tancat el bloc del segle XVIII i em disposo a iniciar la part final sobre el segle XIX i alguna petita menció als principis del segle XX. A hores d'ara he pogut constatar en la meva pròpia terra que no es pot esperar res de bo de les institucions, contaminades per la doctrina de l’interès particular i pel menyspreu al valor de servir. Quan la doctrina liberal al·legava que buscava alliberar-se de les servituds es pot estar d'acord si es confon servitud amb esclavitud, però res més lluny de la realitat, la servitud és un pacte entre iguals com destaca la medievalista Regine Pernoud. Les servituds a les que s'estaven enfrontant els liberals eren les obligacions que tenien tots els veïns amb els seus iguals per assegurar el dret de subsistència de tots els integrants de la comunitat, per exemple a Catalunya existia la servitud predial del “redall”, que en altres llocs es va anomenar “derrota de mieses” o “espigueo” , que era el dret de segones herbes que tenien tots els veïns per portar el seu bestiar als camps de particulars quan aquests havien recollit la seva collita. Els grans propietaris persuadits per les idees individualistes il·lustrades de l'interès particular es van negar a servir a la comunitat i als segles XVIII i XIX es produeixen els grans tancaments de terra que destrueixen la societat comunal i la substitueixen pel règim liberal en el pla local i el parlamentarisme partitocràtic burgès, els intents desesperats de les comunitats rurals per preservar el comunal van ser en va ja que el poder va posar tota la carn a la graella i no va tenir cap contemplació davant els que van intentar resistir. Les institucions existents en l'actualitat són hereves del liberalisme, siguin governades per partits d'esquerres o dretes, i encara que afirmen que estan per servir al poble això no és possible donat que l'existència de l'actual règim és fruit d'aquells que van aniquilar les solidaritats camperoles i els usos comunals, d'aquells que van rebutjar les pràctiques de servei desinteressat als iguals com el “redall”. Avui aquesta ideologia de l'interès particular ha corromput no només als dirigents sinó a la immensa majoria dels ciutadans, per això una millora del sistema només es pot assolir des d'una revolució integral amb fonaments axiològics, és a dir que doni màxima prioritat als valors humans. No hi ha cap garantia que aquesta revolució es produeixi i la seva manifestació només serà possible des del treball conscient d'alguns dels integrants de les futures generacions.
– El movimiento bagauda: revolución campesina contra el imperio romano –
Fragmento del tratado De gubernatione Dei de Salviano de Marsella. Testimonio de la decadencia del Bajo Imperio Romano. El imperio que cayó por sus vicios, por su extrema inmoralidad.
"Nuestras desgracias, nuestras debilidades, nuestras ruinas y cautividades, la pena que constituye una servidumbre sin tregua, son testimonio de un mal servidor y de un buen señor. ¿Porqué un mal servidor? porque con toda evidencia yo sufro, al menos en parte, lo que merezco. ¿Porqué un buen señor? porque él nos muestra lo que merecemos y sin embargo no nos lo inflinge. El prefiere corregirnos con un castigo pleno de clemencia y de benignidad, antes que hacernos perecer. Nosotros, si se mira en relación a nuestros crímenes, somos dignos del suplicio de la muerte; pero él, inclinándose más a la misericordia que a la severidad, quiere reformarnos por la moderación de una sanción clemente, más bien que destruirnos con el golpe de una justa represión…
– Genocidi de Crimea perpetrat per l'exèrcit soviètic contra les classes populars (1919) –
L'assumpte de Crimea demostra una vegada més que per sobre de referèndums d'autodeterminació i independència, en última instància es troba el militarisme i és igual el bàndol del què parlem, l'essència de qualsevol Estat-nació és militar, de fet amb l'Estat modern es creen els exèrcits permanents. Creure que avui en dia els exèrcits estan només per omplir les casernes i que no intervenen en allò decisiu del poder és, com a mínim, anar una mica despistat.
– Genocidio de Crimea perpetrado por el ejército soviético contra las clases populares (1919) –
El asunto de Crimea demuestra una vez más que por encima de referéndums de autodeterminación e independencia, en última instancia se encuentra el militarismo y da igual el bando del que hablemos, la esencia de cualquier Estado-nación es militar, de hecho con el Estado moderno se crean los ejércitos permanentes. Creer que hoy día los ejércitos están sólo para llenar los cuarteles y que no intervienen en lo decisivo del poder es, como mínimo, andar un poco despistado.
