En la recerca sobre la història del Castell de Bellvís, o la Torrassa, de l’Hospitalet de Llobregat, ens hem trobat amb un aspecte que és comú en la propietat a la Catalunya medieval i moderna: la coexistència de múltiples capes de drets sobre un mateix immoble en mans de titulars completament diferents.
El fragment de la Wikipedia
L’article de la Wikipedia sobre el castell recull dues cadenes de titulars que transcorren en paral·lel sense explicar la relació que hi ha entre elles, cosa comprensible donat el caràcter col·laboratiu i acumulatiu d’aquesta enciclopèdia. D’una banda, la cadena que porta dels Bellvís medievals a la Cartoixa de Montalegre, als Cortès, als Alòs i finalment als Ponsich al segle XIX. De l’altra, una cadena completament diferent: «El 1711, el jurista i cavaller Jacint de Dou i Sacalm, com a hereu fideïcomissari d’Esteve Mercadal i Dou, canonge i ardiaca de Vic, i el seu fill Ignasi de Dou i de Solà, també jurista i cavaller, vengueren a carta de gràcia la torre i les seves terres al boter Francesc Vidal, que l’any següent en va fer agnició de bona fe al calderer Manuel Bertran. El 1744, el seu fill Custodi, també calderer, es va casar amb Paula Archs, i en els capítols matrimonials li va fer donació dels seus béns. El 1774, Custodi Bertran va adquirir a Manuel Llauder i Rúbies, ciutadà honrat de Barcelona, el dret de reivindicar la propietat o ius luendi, i, tot seguit, ell i el seu fill Miquel, adroguer, la vengueren al comerciant Pere Ros i Aray per 14.900 lliures. Vidu de Marianna Oller, el seu primogènit Francesc Ros i Oller va morir el 1789, i l’herència va passar a mans de la seva germana Marianna, casada amb Francesc de Girona i Augirot. La seva filla Eulàlia de Girona i Ros es va casar amb Josep Marià de Cabanes i d’Escofet, i l’hereu Francesc de Paula de Cabanes i de Girona va morir el 1851 sense descendència, deixant la finca a la seva vídua Joana de Vedruna i Minguella.»
Dues cadenes, dos conjunts de titulars, aparentment referint-se al mateix objecte. Però no és així. Per entendre-ho cal comprendre el sistema jurídic que regia la propietat a la Catalunya de l’Antic Règim.
El sistema emfitèutic català: tres capes de drets
A la Catalunya medieval i moderna, sobre un mateix immoble podien coexistir fins a tres capes de drets completament independents, en mans de titulars diferents que no tenien cap relació entre ells.
La primera capa era el senyoriu jurisdiccional i el dret de delme. El senyor jurisdiccional tenia el dret de cobrar la desena part dels fruits produïts a les terres del seu terme —el delme— i d’exercir certes funcions de govern i justícia sobre el territori. Aquest dret no implicava en absolut ser propietari de cap immoble concret.
La segona capa era el domini directe. En el sistema emfitèutic, el senyor que havia cedit originàriament una terra a un emfiteuta conservava la titularitat superior de la propietat, amb dret a cobrar un cens anual fix i el lluïsme en cada transmissió. Podia ser una institució eclesiàstica, un particular o fins i tot el rei.
La tercera capa era el domini útil. Era la possessió i explotació efectiva de l’immoble: qui hi vivia, qui el cultivava, qui el podia vendre o heretar —sempre pagant el lluïsme al senyor directe. Era, en termes moderns, el més proper al que avui entenem per propietat, però no era plena: estava subordinada al domini directe i subjecta al pagament de censos anuals.
El document de 1774: les tres capes en acció
Un document notarial de 1774 ens permet entendre perfectament com funcionaven aquestes capes i per què les dues cadenes no es contradiuen sinó que es refereixen a drets de naturalesa completament diferent
Parlem de l’escriptura de venda del Castell de Bellvís feta pels Bertran a favor de Pere Ros, datada el 23 de novembre de 1774 davant el notari Ramon Constansó de Barcelona.
La designa primera descriu la peça principal de l’heretat en aquests termes: «Tota aquella pessa de terra antes part herma, y vuy part campa y de vinya plantada contenint en si dos mojadas y mitja poch mes, o menos, en la qual actualment se troba construhida, y edificada la casa o torre antiguament dita Lo Castell de Bellvis, y antres se hi trobaba construhida una barraca ab son pou, y mes antes lo castell nomenat de Bellvis.»
Sobre aquesta peça, el document precisa el règim jurídic: «La qual se te per los marmessors y executors del testament o ultima voluntat del Honorable Guillem Bordaria difunt negociant ciutadá de Barcelona a cens de deu lliuras barcelonesas annualment pagadoras lo die de Sant Miquel del mes de Setembre, que ho tnen per los aniversaris comus de la Santa Iglesia de la present ciutat acens de vint y set sous tots anys pagadors lo die de Nostra Señora del mes de Agosto.»
Dos senyors del domini directe, ambdós eclesiàstics, cobrant censos anuals modestos. Els Alòs i els Ponsich —els «senyors de Bellvís» de la primera cadena— no apareixen en cap moment com a senyors del domini directe de cap de les dotze peces de terra que formen l’heretat. Senzillament, el seu dret era d’una naturalesa completament diferent.
El domini útil, en canvi, era dels Bertran, que el venien a Pere Ros per 14.900 lliures. Una quantitat que reflectia el valor de mercat real de la propietat, molt superior als modestos censos anuals que es devien als senyors del domini directe.
Per què s’ha produït la confusió
Durant temps hem seguit la cadena del senyoriu com a propietaris del castell i la confusió té arrels documentals profundes. En l’origen medieval, el castell i el delme anaven efectivament junts en una mateixa mà: la documentació genealògica dels Bellvís ho expressa amb precisió quan descriu un dels seus membres com a «Senyor del Castell i Delme de Bellvís, prop de Barcelona». En aquell moment no hi havia ambigüitat: el senyor del delme era també el senyor de l’immoble.
El problema sorgeix quan, en algun moment de l’Edat Mitjana o de l’Edat Moderna —que la recerca haurà de precisar—, les dues coses es separen i comencen a tenir titulars diferents. A partir d’aquell moment, les fonts que segueixen parlant del «senyor del delme de Bellvís» o del «senyor de les designes de Bellvís» es refereixen exclusivament al titular del dret de recaptació decimal, no al propietari de l’immoble. Però l’expressió, idèntica a la que s’usava quan tots dos drets anaven units, ha induït a pensar que continuaven en les mateixes mans.
Cal dir, a més, que els historiadors ho deuen tenir clar, però la Wikipedia es construeix per capes, de manera incremental, amb contribucions de moltes persones de perfils molt diversos, no totes amb formació històrica especialitzada. Cada editor afegeix el que sap sobre una part del problema sense necessàriament tenir una visió de conjunt que permeti detectar les incoherències entre les diverses cadenes de titulars. No és un problema de mala fe ni d’incompetència, sinó de la naturalesa mateixa d’una enciclopèdia col·laborativa on no sempre hi ha una persona que integri i doni sentit a tots els fragments.
La fusió de les capes al segle XIX
La revolució liberal de la dècada de 1830 liquidà aquesta complexitat jurídica. La desamortització de Mendizábal (1836) confiscà els béns de les institucions eclesiàstiques, de manera que els drets del domini directe —els censos que anaven al Capítol de la Catedral i als marmessors de Bordaria— passaren a l’Estat i des d’aquí potencialment a mans privades via subhasta. La legislació abolicionista de 1837 eliminà el delme i els drets senyorials jurisdiccionals, de manera que els Ponsich perderen el seu dret de recaptació.
El resultat pràctic fou que el titular del domini útil —en aquell moment els hereus de la cadena Ros -> Girona -> Cabanes, i a partir de 1852 Joana de Vedruna i Minguella— consolidà progressivament una propietat plena i moderna sobre l’immoble, alliberada de les capes superiors que havien coexistit durant segles. A partir d’aquest moment, el castell deixà de ser un objecte de drets feudals superposats per convertir-se en una finca ordinària que podia ser venuda, hipotecada i transmesa amb la simplicitat del dret liberal burgès.
Una investigació oberta
La cadena del domini útil queda documentada de manera sòlida fins a 1852, quan Joana de Vedruna i Minguella heretà la finca de la Torrassa com a vídua de Francesc de Paula de Cabanes i de Girona. Entre aquesta data i la venda de principis del segle XX als germans Romaní i a Climent Mas —que la compraren a un tal Joan Badia— hi ha mig segle de buit documental que resta per omplir. Qui era Joan Badia? Com passà la propietat de la línia Vedruna-Cabanes a les seves mans? Aquestes preguntes orienten la recerca cap als protocols notarials barcelonins de la segona meitat del segle XIX i als registres de la propietat de l’Hospitalet de Llobregat.
Fonts:
https://www.monacodebacardi.com/julio/site-2023/doc07205.html