En els articles anteriors d’aquest blog hem anat reconstruint la llarga cadena de propietaris del Castell de Bellvís, des dels cavallers medievals de la família Bellvís fins als senyors d’Alòs que compraren el delme el 1688. Ara podem afegir un nou eslavó a aquesta cadena: Josep Maria de Ponsich i de Sant Joan, el noble barceloní que ostentà la senyoria de Bellvís durant les primeres dècades del segle XIX, en el moment precís en què l’Antic Règim s’ensorrà definitivament.
La família Ponsich i la seva connexió amb els Alòs
Els Ponsich eren una família noble catalana originària de Terrassa. La seva vinculació amb el castell de Bellvís ve per via matrimonial: el 1739, la pubilla Maria Ignàsia d’Alòs i de Fontaner es casà amb Ramon de Ponsich i Camps, unint les dues nissagues. Els Alòs ja eren propietaris del castell i del delme de Bellvís des de 1688, quan Josep d’Alòs i de Ferrer els comprà a l’anterior propietari, Lluís Cortès. A partir d’aquest matrimoni, el patrimoni dels Alòs —inclòs el castell de Provençana— passà progressivament als Ponsich.
La casa pairal de la família a Barcelona era Can Ponsich a Sarrià, coneguda antigament com a Ca l’Alòs, un edifici d’origen medieval catalogat avui com a bé cultural d’interès local. No és casualitat que la masia dels Alòs a Provençana, veïna del castell de Bellvís, portés exactament el mateix nom: eren la mateixa família, i els dos immobles reflectien els dos pols del seu patrimoni, l’urbà a Sarrià i el rural a Provençana.
La cadena hereditària directa fins al nostre personatge és: Ramon de Ponsich i Camps -> Joan de Ponsich i d’Alòs (casat amb Gertrudis de Sant Joan) -> Josep Maria de Ponsich i de Sant Joan (ca. 1770), el protagonista d’aquest article.
Un noble de l’Antic Règim
Josep Maria de Ponsich i de Sant Joan nasqué cap al 1770 a Barcelona. Amb tan sols 24 anys, el 1794, ja exercia com a regidor de l’Ajuntament de Barcelona per juro de heredad, és a dir, un càrrec municipal que no s’obtenia per elecció sinó per herència familiar. En les llistes de regidors del Diario de Barcelona dels anys 1833 i 1834 el trobem citat al costat del Marquès d’Alòs —la família de la qual procedia el seu patrimoni— i d’altres nobles barcelonins com el Marquès de Llió o Rafael Maria de Durán. Era, en definitiva, un membre de ple dret de l’oligarquia nobiliària de la Barcelona de la Restauració.
El 1804 es casà amb Francisca de March i de Bassols, i el 1812 nasqué el seu fill Josep Maria de Ponsich i March. La família tenia l’hàbit d’imposar el nom Josep Maria al primogènit de cada generació: el trobem repetit en quatre generacions consecutives, fins a Josep Maria de Ponsich i Sarriera (1892-1982), l’últim descendent de la nissaga. Aquest fet, habitual en la noblesa per identificar l’hereu principal, complica avui la recerca arxivística, ja que en qualsevol document de la segona meitat del segle XIX pot aparèixer un «Josef Maria de Ponsich» que sigui indistintament el pare o el fill.
El senyor del delme de Bellvís
La primera evidència documental de Ponsich com a titular dels drets sobre Bellvís data del 1806. En una certificació del cabiscol de la Seu de Barcelona, Marian Oliveras de Plana, s’acredita que es cobren delmes dels fruits d’una peça de terra de quatre mujades situada a la parròquia de Sants, al lloc anomenat «Mal consell», propietat de «dona Maria Gertrudis de Ponsich i de don Josep Maria de Ponsich i de Sant Joan, mare i fill». Ja des d’aquesta data, doncs, Ponsich era copropietari dels drets decimals heretats dels Alòs, que s’estenien per les parròquies de Santa Eulàlia de Provençana, Sant Bartomeu de Sants i el Prat de Llobregat.
El 1824, en ser nomenat Protector del Real Cos de la Noblesa Antigua Brazo Militar del Principado de Catalunya, la documentació el descriu explícitament com a «Maestrante de la Real de Granada, Señor Jurisdiccional de las Designas de Bellvís, Regidor Perpetuo de Barcelona». Aquesta triple condició —senyor jurisdiccional, regidor perpetu i protector nobiliari— el situa en la cúspide de l’estament noble barceloní de l’època, i confirma que el delme de Bellvís era un dels títols que fonamentaven la seva posició social.
L’arrendament del delme de 1833
El març de 1833, en plena agonia del regnat de Ferran VII, Ponsich publicà un anunci al Diario de Barcelona (any 1833, núm. 75, 16 de març) buscant arrendatari per als seus delmes:
«La persona que quiera tomar por arriendo para cuatro ó cinco años, los diezmos llamados de Bellvis propios del Sr. D. Josef Maria de Ponsich á cuyos diezmos están sujetas varias piezas de tierra situadas en la parroquia de Sta. Eulalia de Provensana, alias del Hospitalet, y otras en la del Prat (por ser antiguamente de la referida parroquia de Provensana) podrá acudir á D. Ramon Furtó apoderado de dicho señor.»
Aquest anunci és molt il·lustratiu del funcionament del sistema senyorial en la seva fase final. Ponsich no gestionava personalment el delme, sinó a través d’un apoderat, Ramon Furtó: era el noble barceloní absent que delegava la recaptació a un intermediari. L’arrendament de delmes era una pràctica habitual a l’Antic Règim: el senyor cedia el dret de cobrar durant un nombre d’anys fixat a canvi d’una quantitat pactada, transferint el risc a l’arrendatari, que assumia la gestió directa amb els pagesos. Per a les comunitats camperoles de Provençana i el Prat, el delme de Bellvís era una càrrega que pagaven a un intermediari que mai no havia trepitjat les seves terres, en nom d’un noble barceloní que tampoc no hi anava mai.
La publicació de l’anunci en premsa el 1833 suggereix que l’arrendament anterior havia expirat i Ponsich tenia dificultats per renovar-lo. No és difícil imaginar per què: el clima polític de final del regnat de Ferran VII feia preveure canvis profunds, i pocs arrendataris estarien disposats a comprometre’s per quatre o cinc anys sobre uns drets la supervivència dels quals era cada cop més incerta.
La fi del règim senyorial i les seves conseqüències
Les previsions dels potencials arrendataris eren encertades. Entre 1836 i 1837, la legislació liberal del govern progressista liquidà definitivament l’Antic Règim a Espanya. La desamortització de Mendizábal (1836) confiscà els béns dels ordes religiosos, i la Reial ordre de febrer de 1837, aplicada a partir de 1841, abolí els pagaments decimals. Els drets que Ponsich havia heretat dels Alòs i que els Alòs havien adquirit el 1688 desaparegueren d’un plumaç legal.
Per a Ponsich, això significà la pèrdua simultània de dues fonts d’ingressos i de prestigi: els delmes de Bellvís i el seu càrrec de regidor de juro de heredad, suprimit per la llei municipal liberal de 1835. En qüestió de pocs anys, la revolució liberal li llevà els fonaments jurídics de la seva posició social. La propietat física del castell, però, era una altra qüestió: la legislació abolicionista eliminava els drets feudals però no necessàriament la propietat de l’immoble.
Ponsich el 1837-1838: un noble en transició
Malgrat tot, Ponsich seguia actiu. Un edicte judicial del Diario de Barcelona del 7 de desembre de 1837 —just quan l’abolició dels delmes era un fet consumat— el cita davant el jutge de primera instància de Barcelona en qualitat de curador exemplar d’un menor noble, D. Josef de Millàs Ohin de las Infantas y de Ponsich, en el marc d’un plet entre la vídua del Marquès de Vilana i el nou Marquès. El gener de 1838 el mateix edicte es repeteix, confirmant que continuava viu i present en els afers de la noblesa barcelonina. El menor tutelat porta el cognom Ponsich, indicant un lligam familiar directe: probablement era fill d’una germana o cosina de Josep Maria.
Nascut cap al 1770, el 1838 tenia uns 68 anys. La recerca documental el perd de vista a partir d’aquesta data.
El Pont d’en Ponsich i la memòria territorial
La petjada dels Ponsich a Provençana no es limitava al castell i al delme. Un pont que comunicava el barri de Santa Eulàlia de Provençana amb La Torrassa —l’únic pas sobre les vies del tren fins ben entrat el segle XX— era conegut popularment com el Pont d’en Ponsich. Situat al final del camí que sortia de la carretera de Santa Eulàlia, pujava el turó del Samorà passant per davant de la Masia Alòs —l’altra propietat de la família— fins a salvar la trinxera del ferrocarril. El pont fou enderrocat i substituït per un de nou després de 1968. El nom popular conservà durant generacions la memòria d’una família que mai no visqué al barri, però que havia dominat el territori durant segles.
Una investigació oberta
Josep Maria de Ponsich i de Sant Joan tingué almenys dos fills: Josep Maria de Ponsich i March (ca. 1812) i Ramon de Ponsich i March. La genealogia Geneanet indica que Ramon morí sense descendència, coneguda en data incerta, mentre que Josep Maria continuà la línia fins a la quarta generació. El 1849, Ramon de Ponsich i March s’adreçà a l’Ajuntament de Sarrià per edificar al camí de Pedralbes, i el 1883 encara encarregava obres a Can Ponsich a l’arquitecte Joan Martorell. L’existència d’aquests dos fills complica la pregunta essencial que resta oberta: quan i com passà la propietat del Castell de Bellvís dels Ponsich als germans Romaní i a Climent Mas, que la compraren a un tal Joan Badia i la vengueren el 1902?
Entre la darrera documentació coneguda de Ponsich (1838) i la venda de 1902, hi ha més de sis dècades de silenci documental sobre el castell. En aquest interval —el del liberalisme consolidat, la desvinculació dels patrimonis nobiliaris i la transformació del territori per l’arribada del ferrocarril (1854)— cal cercar l’acte jurídic que expliqui la transmissió. L’Arxiu Històric de Protocols de Barcelona, amb els protocols notarials dels anys 1840-1880 referents als Ponsich i a Provençana o Bellvís, és la via més prometedora per resoldre aquest misteri.
Fonts:
https://provenzana.blogspot.com/2013/01/el-pont-den-ponsich.html
https://www.realcuerpodelanoblezadecataluna.es/es/historia/relacion-de-protectores
https://gw.geneanet.org/mrodriguez56?n=de+ponsich+alos+y+san+juan&oc=&p=jose+maria
https://ca.wikipedia.org/wiki/Can_Ponsich