Pobres en recursos, rics en esperit (entrevista a Janet Biehl, traducció Joan Enciam)

Janet Biehl va publicar un article després de la seva visita a Rojava, a principis de desembre de 2014: “Impressions des de Rojava: un reportatge des de la revolució”. Més tard va ser entrevistada pel periodista Cesur Milusoy, el 23 de desembre. L'entrevista es va publicar en alemany aquí. La versió en anglès conté algunes ampliacions al respecte. Ha estat traduïda no professionalment al català.

Janet, acabes de tornar d'un viatge a Rojava que ha durat més d'una setmana. Com vau entrar-hi el grup i tu? La frontera turca és tancada i l'Estat Islàmic (EI) controla bona part del territori a Iraq.

Vam començar a Erbil, Iraq, i vam creuar la frontera a Semalka. Els organitzadors ja havien preparat aquest pas prèviament. Un cop vam arribar, vam haver d'esperar unes hores fins que una persona ens va trucar. Aleshores vam creuar el Tigris i vam entrar a Cizire.

Cizire és un petit cantó al Kurdistan siri que es troba en guerra i alhora s'està atrevint a construir quelcom nou. Per començar amb una pregunta banal, quines van ser les teves impressions?

Rojava em va semblar pobra en recursos però rica en esperit. La gent és valenta, educada i dedicada a defensar la seva revolució i la seva societat. La seva revolució és democràtica de base, igualitària pel que fa al gènere i cooperativa. Mai havia viscut res semblant. La gent de Rojava està ensenyant al món de què és capaç la humanitat.

Vas anar a Rojava per veure si l'autogovern funcionava amb principis llibertaris. Què vas trobar? Fins a quin punt hi són presents els principis de Murray Bookchin?

El sistema a Rojava és semblant a les idees de Bookchin en les qüestions més importants: el poder va de baix a dalt. La base del sistema que plantejava Bookchin és l'assemblea ciutadana. La base del de Rojava és la comuna. Una de les preguntes que em feia abans d'arribar-hi era si les comunes eren assemblees de tota la ciutadania o eren trobades d'un consell de delegats o representants. Però vaig veure que les comunes es composaven de blocs d'habitatges, i que qualsevol d'aquells habitatges podia assistir i participar a les reunions. Això és una assemblea.

Una altra semblança és que en ambdós sistemes el poder flueix cap a dalt a través de diferents nivells. Les assemblees ciutadanes no poden existir aïlladament –hi ha d'haver un mecanisme pel qual es connectin amb les demés, però un mecanisme que mantingui la democràcia. La solució a Rojava és un sistema popular de consells que s'estén a través de varis nivells: el veïnat, el districte, la ciutat i el cantó. Bookchin, en canvi, parlava de pobles i veïnats confederant-se. Ell anomenava els nivells majors “consells confederals”, mentre que a Rojava els anomenen consells populars, o “casa del poble”, siguin del nivell que siguin. En els dos casos són formats per delegats amb mandats, no per representants com en una legislatura. Els delegats de Rojava –anomenats co-presidents– transmeten les decisions del poble al següent nivell, no actuen per iniciativa pròpia. Així que aquí tenim una altra similitud. A Rojava els consells populars no estan formats només pels co-presidents dels nivells de sota, també inclouen persones escollides per entrar en aquell nivell. Els consells resulten bastant grans. Crec que és una bona idea.

A més del sistema de consells, Rojava també té un govern de transició, construït en poder dual. El sistema de consells està separat d'aquest però també hi porta les voluntats de la gent, a través de varis mecanismes.

També has parlat sobre el procés revolucionari.

Bookchin va escriure extensament sobre el procés revolucionari en els seus estudis històrics sobre moviments revolucionaris. No pots fer una revolució en un sol dia, recordava. La història ha d'estar de part teva. Només algunes vegades una “situació revolucionària” es desenvolupa, quan és possible canviar el sistema. Lamentava que, massa sovint, quan una situació revolucionària es presentava els revolucionaris no estaven preparats. Esperaven una oportunitat per fer un canvi, però no s'havien organitzat amb antelació, i així quan es donava la situació revolucionària perdien la seva oportunitat.

La gent a Rojava no va cometre aquest error comú. Es van preparar durant dècades abans que la situació revolucionària arribés, construint contrainstitucions, creant contrapoder estructurat. La massacre de Qamislo el 2004 els va ensenyar que no s'havien preparat prou, així que van intensificar les preparacions. Així, el 2012, quan la situació revolucionària va arribar, estaven preparats. Quan el règim va col·lapsar, deixant un buit de poder, les contrainstitucions estaven en situació de prendre el poder, i així ho van fer.

La gent a Rojava va entendre una cosa sobre el poder que Murray també explicava. La qüestió no és abolir el poder, això no és possible. La qüestió és, en comptes, definir qui té el poder: serà un règim o serà el poble? A Rojava van entendre quan havia arribat el moment perquè poguessin prendre el poder, i van fer-ho. Bookchin hagués aplaudit de tot cor.

Finalment, crec que hauria elogiat la feina de Tev-Dem, un moviment d'organitzacions de la societat civil establert per crear el sistema de consells –comunes i altres institucions d'autogovern democràtic. Crec que hauria elogiat la seva imaginació per inventar un moviment el propòsit del qual és crear un autogovern democràtic.

a female Asayis

[una dona d’Asayis]

Parles de la creativitat que Bookchin hagués lloat, però la creativitat és essencialment d'Abdullah Öcalan, cap del Partit de Treballadors del Kurdistan (PKK), qui va ser inspirat per alguns escrits del teu company, i estava a la branca síria del PKK, el PYD. El PKK es basava originalment en una ideologia marxista-leninista. A Rojava has vist algunes senyals d'això?

En les últimes dècades Öcalan i el PKK han renunciat al marxisme-leninisme. Ara el seu objectiu és crear una societat democràtica de base, ecològica, cooperativa i amb igualtat de gènere. No hi vaig veure gulags, res que s'assemblés. Vaig veure un indret que semblava genuïnament compromès a construir aquesta societat, encara que sigui una feina en procés.

La igualtat entre homes i dones és un tema important per a tu. A l'Orient Mitjà les dones tenen un paper difícil. Ha canviat això a Rojava?

La misogínia es troba profundament arrelada a l'Orient Mitjà. Les dones tenen menys drets allà que a gairebé qualsevol altre lloc al món. Es denigra la seva intel·ligència i el seu valor, poden ser casades quan encara són nenes. Els seus marits poden pegar-les amb impunitat, i els marits poden tenir vàries esposes. Quan una dona és agredida sexualment, la família del seu marit la culpa i poden cometre un assassinat d'honor, o fins i tot obligar-la a que faci ella un suïcidi d'honor. Sovint és exclosa de l'educació i el treball fora de casa, i realment li està prohibit participar en la vida pública.

A Rojava aquesta dura condició s'ha desfet, ja que tota la societat està compromesa en crear igualtat entre sexes. Les nenes s'eduquen amb els nens, poden escollir qualsevol professió. La violència està prohibida. Una dona que pateixi violència domèstica pot portar el problema a una trobada pública, on serà discutit i investigat. Per damunt de tot, totes elles poden participar en la vida pública. En una reunió a l'autogovern democràtic de Rojava hi ha d'haver un 40% de dones. Les institucions no tenen caps individuals, sempre han de tenir dos co-presidents, un home i una dona. Existeix una elaborada sèrie de consells de dones paral·lela als consells generals. Els consells de dones tenen poder per vetar les decisions que afecten les dones. Les forces de defensa de Rojava consisteixen en unitats d'homes i unitats de dones.

Juguen les dones un paper major i més important en la revolució, sense el qual aquestes estructures no serien possibles?

Sí. En molts llocs ens van dir que la revolució a Rojava és una revolució de les dones; que una revolució que no altera l'estatus de les dones no és realment una revolució; que transformar l'estatus de les dones transforma tota la societat; que la llibertat de la dona és inesperable de la llibertat de tota la societat; fins i tot que les dones són “les actrius principals en l'economia, la societat i la història”. Aquestes idees no s'ensenyen només a les acadèmies de dones i a l'Acadèmia Mesopotàmica sinó també, per exemple, a les acadèmies d'entrenament de les forces de defensa i seguretat. A l'acadèmia Asayis, a Rimelan, ens van dir que la meitat del temps educatiu es dedica a la igualtat entre sexes.

IMG_2117

[dones en una assemblea a Qamislo]

Una causa del conflicte a l'Orient Mitjà és l'opressió de grups ètnics. A Rojava coexisteixen moltes cultures i religions. Com d'alliberades creus que estan aquestes minories en l'autogovern? Vas tenir alguna oportunitat de parlar amb algun dels cristians que queden?

Em sembla que els kurds de Rojava entenen molt bé la importància d'aquesta qüestió, ja que coneixen molt bé l'experiència de ser una minoria oprimida. Avui, com a majoria a Rojava, saben que seria inacceptable que imposessin als altres el tipus d'exclusions que han viscut a Síria i que encara viuen a altres llocs.

Encara més, consideren la diversitat com un bé positiu. El contracte social de Rojava afirma la inclusió de totes les minories, anomenades. Quan vam conèixer Nilüfer Koc, co-presidenta del KNK, definia l'autonomia democràtica no en termes de democràcia sinó concretament com a “unitat en la diversitat”.

Un aspecte de la diversitat a Rojava és la comunitat cristiana assíria. En quina situació es troben a Qamislo?

Vam conèixer un grup d'assiris a Qamislo que ens va explicar que el règim de Baath havia reconegut els àrabs com a ètnia única a Síria. Com els kurds, els assiris no tenien drets culturals i tenien prohibit organitzar-se en partits polítics. Però l'estiu de 2012 la revolució va fundar l'autogovern, i des d'aleshores els assiris han viscut les dues millores en la seva condició. La revolució ha establert tres llengües oficials: el kurd, l'àrab i el soryani (la llengua dels assiris). Aquests últims tenen fins i tot la seva pròpia unitat de defensa, el Sutoro.

Per descomptat, la nostra delegació no va poder examinar tota la societat amb microscopi. Però vam preguntar al grup d'assiris quines dificultats havien viscut amb l'autogovern. Van respondre que no tenien dificultats. Participaven als consells populars de tots els nivells. Vam saber que en el govern de transició cada minoria ha de tenir almenys un 10% de cadires al parlament, fins i tot encara que no siguin un 10% de la població. Això és discriminació positiva.

I el més important és que les dones assíries s'havien organitzat. Creuen que les dones són essencials per a la democràcia, i que la democràcia és essencial per a les dones. “L'autogovern significa”, dèia una dona assíria, “que les dones són més efectives i poden participar i aprendre per ser líders. (…) Tenim en comú amb les dones kurdes que volem defensar la societat. (…) Tenim relacions amb les dones kurdes i àrabs. (…) L'Organització de Dones Assíries també inclou dones àrabs. Volem millorar la condició de totes les dones de la zona, no només de les assíries.”

Aquest és un dels millors aspectes d'aquesta “revolució de les dones”: les dones de totes les ètnies comparteixen els mateixos problemes de la societat tradicional. A Rojava la igualtat entre els lligams de sexe de les dones de les diferents línies ètniques ajuntava tothom més.

Com és la vida quotidiana? Es subministren gratuïtament les escoles, els metges, l'electricitat i l'aigua?

Rojava ha estat combatent en una guerra d'autodefensa llarga i esgotadora contra l'EI, i perquè això sigui així l'autogovern manté les forces de defensa (YPG, YPJ) i les forces de seguretat (Asayis). Armar aquests homes i dones, proveir-los de menjar i uniformes i satisfer altres necessitats militars consumeix el 70% del pressupost. L'altre 30% va pels serveis públics. Rojava considera que la sanitat i l'educació són necessitats humanes bàsiques i, amb aquest pressupost pobre, finança sistemes públics per a les dues.

L'activitat econòmica principal a Cizire és l'agricultura. Amb el seu sòl fèrtil i bones condicions per al creixement el cantó és ric en blat i ordi. Abans de la revolució hi havia el graner de Síria. Notablement, el règim de Baath va rebutjar construir centres de processament a Rojava, fins i tot molins de farina. L'autogovern va construir un recentment, a Tirbespiye, i ara proporciona farina a tot el cantó. El pa es manté com a qüestió vital, cada llar rep tres pans al dia, que l'autogovern proporciona a un preu un 40% sota cost.

the flour mill in Tirbespiye

[el molí de farina a Tirbespiye]

Durant els dos últims anys l'autogovern ha proporcionat als agricultors llavors i combustible per a les seves maquinàries, així que han pogut continuar cultivant les seves terres. L'autogovern també ha creat empreses locals per desenvolupar infraestructures i construir camins. I finança camps de refugiats a les zones kurdes. Institucions humanitàries també hi són presents, però només simbòlicament, no financen electricitat, aigua o educació perquè Rojava no està reconeguda internacionalment; les agències han de treballar a través del KRG i Damascus, que no ho permet. Així que Rojava ho ha de proporcionar. El resultat és una economia de supervivència. L'electricitat i l'aigua neta són recursos limitats.

Com pagava la gent?

Alguns guanyen salaris, però la majoria treballen voluntàriament; altres viuen, diguem, d'una vaca. “Mengem pa junts”, deia Hemo, “i si no hi ha pa, no en tenim”.

Tot i així, al capdavant de l'agenda de desenvolupament econòmic a “l'economia comunitària” de Rojava hi ha la creació de cooperatives. “El nostre projecte polític i el nostre projecte econòmic són el mateix”, deia Abdurrahman Hemo, un assessor de desenvolupament econòmic al cantó de Cizire. Durant dos anys Cizire ha estat promovent el cooperativisme a través d'acadèmies, seminaris i discussions comunitàries, i l'està construint en diferents sectors. La majoria de cooperatives són agrícoles, però n'estan sortint altres de comerç i construcció.

a sewing cooperative, Derik

[una cooperativa de costura, a Derik]

Quins són els ingressos de Rojava? La gent paga impostos?

Rojava no cobra impostos a la gent, rep una mica d'ingressos de la frontera a Semalka. Però la major part dels seus ingressos venen del petroli de Cizire. El cantó té milers de camps de petroli, i de moment només 200 d'aquests estan actius. Una vegada més, el règim de Baath explotava les matèries crues de Cizire però rebutjava construir plantes de processament, així que Cizire, tot i tenir petroli, no tenia refineries. Només després de la revolució l'autogovern ha improvitzat una gran refineria per produir dièsel i benzina, que es venen barats a l'economia local. Ara el dièsel és més barat que l'aigua, s'utilitza per a petits generadors que proporcionen energia a bona part de Cizire. Però el cantó explota el petroli només per al seu propi ús.

Perquè Rojava no ven el seu petroli a l'estranger per guanyar ingressos amb les exportacions?

La raó és el bloqueig. Rojava comparteix una llarga frontera amb Turquia, i hi ha molts passos que creuen. Però ara estan tots tancats, ja que Turquia bloqueja Rojava tant política com econòmicament. El KRG observa el bloqueig turc, encara que últimament s'ha relaxat i permet comerç al pas de Semalka. Però degut al bloqueig gairebé complet, Rojava ho ha de construir tot ella mateixa, amb materials locals. No rep inversions de fora, tota la producció i el consum són domèstics. L'autosuficiència no és ideologia, és la realitat econòmica.

És sostenible l'autogovern? O depèn de l'exterior, del joc de poder polític de Turquia, els EUA…? O existeix alguna oportunitat que podríem dir històrica?

Els principis de l'autonomia democràtica són anticapitalistes, però Rojava no té excedents que puguin utilitzar-se per desenvolupar la seva economia. L'assessor econòmic, Hemo, està buscant inversions a fora. “Volem ser autosuficients”, ens va dir, “però per desenvolupar qualitat de vida necessitem algun tipus d'indústria”. Rojava necessita una central elèctrica i una fàbrica de fertilitzants, però l'economia cooperativa no pot finançar indústria a aquest nivell, ens va explicar. “Necessitem ajuda de l'exterior, privada o pública, perquè puguem construir junts la nostra economia social”.

Pel que fa al que s'anmena “economia oberta”, la inversió de fora és benvinguda sempre i quan s'adeqüi a la natura social de “l'economia comunitària” de Rojava. Sense inversió de fora, creu Hemo, Rojava potser només pot sobreviure un o dos anys més. Però encara que Rojava s'hagi d'industrialitzar no ha de crear una economia d'Estat, ni una economia centralitzada. Fins i tot amb inversió de fora s'hauria de mantenir organitzada localment: “Necessitem una economia comuna, i les fàbriques han d'estar comunalment posseïdes”.

Però la inversió de fora falta, perquè l'existència de Rojava no és reconeguda internacionalment. Els potencials inversors no hi tenen accés legal –han de passar pel KRG i Damascus–, i no hi tenen accés físic –per l'absència de passos a la frontera amb Turquia. Per sobreviure, Rojava necessita obrir-se al món exterior. Sembla clar que Turquia ha d'obrir les seves fronteres i permetre que aquest noble i magnànim projecte continuï.

Font original traduïda per Joan Enciam amb més referències: https://cooperativa.ecoxarxes.cat/blog/view/273218/pobres-en-recursos-rics-en-esperit-un-altre-apassionant-article-sobre-la-revolucio-a-rojava-entrevista-a-janet-biehl

Esta entrada fue publicada en Revolución Integral. Guarda el enlace permanente.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.