Un estudi encara pendent sobre els pobles catalans

Setembre: un home i una dona veremant al calendari de la portada romànica de Ripoll
Setembre: un home i una dona veremant al calendari de la portada romànica de Ripoll

El 1974 el filòsof basc Xabier Zubiri va donar una conferència sobre les tres dimensions de l’ésser humà. La seva tesi desenvolupava que l’ésser humà és individual, social i històric. Les dues primeres dimensions estan clarament influenciades per la història, pel que pot dir-se que l’ésser humà  és un animal històric, que com afirma la medievalista Régine Pernoud: «el lloc que ocupa en el temps és tan important per a l’ésser humà com el que ocupa en l’espai, i aquesta curiositat natural que tothom sent respecte els seus orígens, la seva família, els seus pares, i fins i tot els seus avantpassats, és tan legítima, tan justificada com la del metge que interroga el seu pacient no només sobre les malalties de la infància, sinó també sobre les condicions de vida i de mort dels seus pares».

Res en el món viu molt temps sense arrels. Com els arbres els humans tenim una necessitat vital d’elles per a l’equilibri de la nostra ànima. Les arrels d’un poble són l’origen de la seva cultura, els seus valors, les seves costums, les seves tradicions, el seu art, la seva llengua, …, és a dir dels seus trets identitaris. Quan perdem la memòria dels nostres referents històrics ens abandonem, ens desarrelem i quedem a l’albor de forces mecàniques que ens deshumanitzen. Avui en dia, una legió d’éssers desarrelats sacsejats per l’economicisme més salvatge tenen com a finalitat a la seva vida la consecució de diners i dels plaers del ventre, quedant en l’oblit les motivacions més elevades d’allò que és humà. Aquest desequilibri que ens deshumanitza és l’autèntic fracàs de la humanitat que perdura des de fa ja aproximadament dos segles on la pèrdua d’allò que és humà es fa cada vegada més patent, a mesura que el creixement del poder estatal es fa més i més asfixiant.

La història que ha de concernir-nos personalment, com a pertanyents a les classes populars, és la història dels pobles i dels subjectes que els constitueixen, però la història oficial amb prou feines parla del poble sinó del poder de la minoria, ja que es diu que la història, que ens ensenyen a les institucions d’adoctrinament oficials, l’escriuen els vencedors, els que es mantenen al cim del poder i que mitjançant la propaganda intenten legitimar-se amb la intenció de romandre-hi. Hi ha dues constants en aquesta instrucció acadèmica. Una és la devoció per les jerarquies, aquesta obsessió per ensenyar a les escoles la vida de les classes altes, dels sistemes de poder oligàrquic, oblidant-se de les classes populars com a subjecte històric. L’altra és la teoria del progrés, que és un concepte lineal del temps que va considerar-se com la veritable «religió de la civilització occidental» i que bàsicament defensa que els avenços de la ciència i la tècnica van també a favor del progrés social, “se sabrà més sempre, per tant tot anirà millor sempre”. D’aquesta manera infonen la idea que en qualsevol temps anterior, per ser menys avançat tecnològicament, existia també menys llibertat i desenvolupament humà que en l’actualitat, però els fets donen prou mostres que la història és una successió d’alts i baixos, d’avenços i retrocessos, en diferents aspectes d’allò que és humà. Avui la tecnologia domina el món però els valors ètics estan en decadència.

Cada ésser humà ha de auto-construir-se tenint en compte aquestes tres dimensions que Zubiri va entreveure, conèixer la història del lloc on hem nascut és clau en aquesta autoconstrucció de l’individu i d’aquesta col·lectivitat que anomenem poble. Com a català observo amb preocupació aquesta deriva independentista estatòlatra que pretén la creació d’un Estat- nació, concepte estrany a la Catalunya històrica que ens va venir imposat pels Decrets de Nova Planta borbònic i que després es va perfeccionar mitjançant la revolució liberal espanyola. Aquests decrets van constituir un conjunt de reformes que van establir la centralització i la uniformitat en l’administració, abolint els furs i llibertats en els municipis de Catalunya i militaritzant la societat catalana creant una administració en el vèrtex del qual se situava el capità general com a màxima autoritat civil i militar i a la seva base els corregidors que van estar en mans de militars castellans durant tot el segle XVIII. Que l’actual Parlament de la Generalitat de Catalunya es trobi situat on va estar la fortalesa militar que es va construir després de la guerra de Successió amb la intenció de reprimir els barcelonins és molt representatiu, el parlamentarisme és la nova forma de dictadura que els Estats-nació volen imposar a tot el planeta. Segons diu Takis Fotopoulos en el seu llibre «Crisi multidimensional i democràcia inclusiva»,  «La concentració de poder polític ha estat el complement funcional de la concentració de poder econòmic. Si la dinàmica de créixer o morir de l’economia de mercat ha donat lloc a l’actual concentració de poder econòmic, la dinàmica de la «democràcia» representativa ha conduït a una corresponent concentració de poder polític. Així, la concentració de poder polític en mans dels parlamentaris en la modernitat liberal ha conduït a un grau de concentració encara més gran en mans dels governs i el lideratge dels partits «de masses» en la modernitat estatista, a costa dels parlaments».

Cal deduir que si qui escriu la història oficial està en mans d’un poder il·legítim, aquesta ha d’estar plena de falsificacions, de silencis i de mitges veritats perquè, com va dir George Orwell, «qui controla el passat, controla el futur i qui controla el present, controla el passat» . Així que la història dels pobles catalans, entesa com a manifestació popular, no ha de ser tal com ens l’han explicat i si hi ha un respecte per la veritat, aquesta ha de ser cercada, en la seva dimensió humana, que és finita, concreta, imperfecta, per tant sempre revisable.

Això que en el seu moment va poder ser una curiositat natural per a mi ara ho veig com una necessitat vital, per aquest motiu em vaig proposar fa uns pocs mesos estudiar les expressions de la vida autònoma popular catalana i en això estic des de llavors, intentant extreure aquesta manifestació en alguns  fragments dels pocs llibres que en parlen i més endavant potser emprenent una investigació per intentar desvetllar el que no es troba en els llibres. El meu projecte inicial és plasmar en unes poques pàgines, entre vint i trenta, el que trobi després d’aquest estudi i posar-ho a l’abast de tot aquell a qui li interessi, d’aquí uns mesos.

La història dels pobles catalans té el seu origen en aquest període que van anomenar injustament l’Edat Mitjana.  Aquesta denominació és un exemple de com de tendenciosa és la història oficial, que difon que durant mil anys no va passar res digne d’esment, ja que no dubta en designar-la com  l’època fosca, un període, ni més ni menys, que de deu segles que es troba entre l’època clàssica i la moderna. L’època clàssica va finalitzar amb la caiguda de l’Imperi Romà, una societat esclavista que va ser venerada pels reis medievals, que van somiar amb restaurar el dret romà, amb tot el que això comporta : l’esclavitud, el patriarcat i la propietat privada absoluta. A Castella hi van haver diversos intents per restablir el dret romà. Alfons X no ho va aconseguir amb les seves Set Partides, però sí el seu besnét, Alfons XI, que amb l’Ordenament d’ Alcalá a 1348 va establir un corpus legislatiu romanista que es va imposar als furs locals mitjançant un ordre de prelació legal que el situava com el primer d’aplicació, després els furs i finalment les Set Partides.

A continuació, en el segle XV, va arribar el Renaixement, un moviment cultural de redescobriment del món clàssic. El pintor Henri Matisse deia-: «el Renaixement  és la decadència». Consultant les fonts de l’època, textos o monuments, es posa de manifest que el que caracteritza el Renaixement és la imitació del món clàssic rebutjant fins i tot la idea de veure més lluny que els clàssics i aquesta estretor de mires va esdevenir força de llei durant quatre segles, es va arribar a un dogmatisme de tal grau que tot el que no seguís els cànons grecs o llatins era rebutjat i criticat sense pietat. Tot el que venia de l’Edat Mitjana era titllat d’infantil, d’assajos inhàbils dignes d’un nen, però la veritat és que els historiadors de l’art van suar tinta per trobar en l’art de l’Edat Mitjana els seus orígens i influències, esperant que els artistes medievals haguessin imitat alguna cosa.

La medievalista Régine Pernoud ens mostra que els mil anys de l’Edat Mitjana van ser un període de creació i no de còpia, creació en moltes facetes de la vida popular, començant per un fet tan transcendental com la desaparició de l’esclavitud, que va tornar amb el Renaixement, cosa que no sol esmentar-se a les escoles. La dona a l’Edat Mitjana es trobava en peu d’ igualtat amb els homes, actuant per si mateixes sense necessitat de presentar autorització marital per a res, mentre varis segles després el Codi Civil napoleònic obligava les dones a obeir el marit – obligat també per llei a ser de nou el pater famílies – les quals necessitaven el permís dels seus marits per a tot acte jurídic, així com es va compel·lir la dona a estar confinada a la llar, tot això després d’aquesta Revolució Francesa que ens venen com un pas endavant en la consecució de llibertats per a tothom, una revolució misògina que va guillotinar a dones com Olimpia de Gouges, el seu delicte va ser escriure la «Declaració dels Drets de la Dona i la Ciutadana», que defensava la igualtat entre ambdós sexes.

L’escriptor sorià Félix Rodrigo Mora, ha investigat durant dècades la història de les viles medievals de la península ibèrica, fonamentalment de Castella i dels pobles del nord, des de Galiza a Euskal Herria. Els seus llibres «La democràcia i el triomf de l’Estat», «Naturalesa, ruralitat i civilització» i «Temps, història i sublimitat en el Romànic rural » expliquen des de diferents perspectives com era la vida popular en aquella època, eminentment rural, mostrant aspectes que denoten la solidaritat i convivencialitat veïnal que existia, com el comunal, l’ajuda mútua, el dret consuetudinari d’usos i costums, el govern assembleari del consell, la llibertat de la dona o les mesnades del consell obert per a la defensa de la comunitat. Aquestes característiques denotaven una considerable autonomia respecte al poder reial i senyorial. En aquella època l’obediència al feble – comparat amb l’actual – Estat premodern era molt limitada i es basava en pactes. Per exemple les milícies del consell obert segons els pactes assolits amb el poder reial havien de servir per un període limitat de temps, existint també limitacions sobre el nombre de milicians que havien d’acudir, pel que era comú que una vegada complert el temps de servei foral es retiressin en mig d’una campanya, encara  que no fos conclosa, sent sovint recriminats pels cronistes del poder reial. Aquest tipus d’accions manifesta el poc poder que tenia l’Estat.

Pel que fa a la història dels pobles catalans, davant la manca d’historiadors independents com Félix Rodrigo Mora que hagin aprofundit en el tema i el donin a conèixer fora de l’àmbit academicista, s’ha declarat durant molt temps que Catalunya va ser l’anomalia d’Europa, que aquí hi va haver un individualisme agrari etern sense comunal i que no van existir manifestacions de govern popular, com el consell obert que es van donar en altres pobles de la península. La meva intenció és aportar en aquest sentit i donar a conèixer en la mesura de les meves possibilitats alguns trets d’aquesta història silenciada de l’autogovern veïnal de les vil·les catalanes i dels costums que van facilitar això, també per respecte als nostres avantpassats que mereixen un reconeixement. Si algú vol participar en aquest estudi estaré encantat, quants més siguem el resultat serà més ric en matisos i més complert. Us podeu posar en contacte amb mi escrivint un comentari aquí mateix i continuem així la marxa junts.

2 comentarios sobre “Un estudi encara pendent sobre els pobles catalans”

  1. Gràcies Uri, qualsevol aportació serà benvinguda. Ja et faré arribar referències del que estic llegint. Abraçada.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *